Quan la cadira marcava el poder de les dones

BarcelonaL’exposició Les dones també seuen. Mobles i espais femenins dels segles XVI i XVII, que es pot veure al monestir de Pedralbes fins al 18 de febrer, proposa un exercici: seure ben dret mirant una altra persona. Hi ha una lleugera diferència entre els dos bancs que, per cert, no són gaire còmodes: l’un és més alt que l’altre i força a alçar la vista cap amunt. “Obliga a assumir una mirada d’humilitat i de respecte, actituds que definien el que s’esperava de la dona respecte a l’home”, explica la comissària de l’exposició, Mònica Piero. Un altre detall que mostra l’exposició és que quan reines i princeses posaven per als pintors acostumaven a agafar una cadira: “Tocant la cadira està dient que té dret a seient i això és un símbol de poder”, diu Piero.

Les cadires poden explicar moltes coses. “Nosaltres ara associem les cadires a la comoditat, però al segle XVI i XVII eren un símbol d’autoritat, l’alçada i la forma assenyalaven el grau de poder”, explica Piero. Als segles XVI i XVII la majoria de dones no tenien gaires alternatives: o bé es casaven amb un home o amb Déu. Per tant, els seus dominis sempre eren entre quatre parets. És a través dels mobles dels interiors -en total s’hi exposen unes 200 peces, algunes de les quals poc vistes com la Cadira de la Reina i un quadre de Zurbarán- que el monestir de Pedralbes explica la societat del segles XVI i XVII. Una de les primeres peces de l’exposició és un quadre amb una donzella virtuosa i totes les qualitats que se suposa que havien de tenir les dones: humil, quieta, fidel, honesta, sol·lícita, púdica, casta... A la sala següent hi ha un model molt diferent: amazones i sibil·les. “Hem trobat set amazones i una sibil·la que eren en una casa particular, i potser amb l’exposició trobem la resta”, assegura Piero.

Però la dona guerrera, mestressa del seu destí, que mostren els quadres d’aquest pintor català anònim és una excepció. Piero destaca el valor de l’àmbit domèstic. “A la nostra societat moderna no és tan important, però en aquella època no hi havia escoles ni hospitals: la casa era on s’educava, on es guaria...”, assegura la comissària de l’exposició.

Tot el que passa en l’àmbit domèstic no deixa gaire empremta, perquè la transmissió dels coneixements es fa oralment, però Piero ha recuperat receptaris dels segles XVI i XVII. Es passaven de mares a filles i cada generació hi afegia noves receptes de cuina, fórmules per embellir la pell o tenyir els cabells, remeis o consells sobre el part. Un dels llibres que es pot veure a l’exposició fins i tot reprodueix una cadira per parir. Hi ha una altra obra curiosa, un llibre dedicat a la legislació del vel del segle XVII que analitza els avantatges i desavantatges de portar-ne.

Lluites de poder al monestir

Dins el monestir també hi havia moltes contradiccions i lluites de poder. Amb la reforma espiritual, iniciada a finals del segle XV, al monestir de Pedralbes es van establir normes més estrictes i es va endurir la clausura. Ferran el Catòlic va imposar-hi la seva filla, Maria d’Aragó, com a abadessa i Violant de Montcada va haver de marxar no sense abans acomiadar-se de la seva cosina: “ Prima, sea usted bienvenida. Vuestra alteza y yo por ser sobradamente altas no cabemos juntas bajo un mismo techo ”. Es van posar més reixes i gelosies a les finestres i tanques i robes negres per separar les monges de l’exterior.

Les monges havien de dormir totes juntes i vestides, en senzills llits amb màrfegues de palla i peus de gall, i controlades per l’abadessa. Però paral·lelament es van construir cel·les de dia individuals i la majoria tenien elements luxosos. El monestir de Pedralbes n’ha restaurat una que es pot veure a l’exposició. Hi ha l’escut de la família al capdamunt de la cúpula i té mobles finament decorats. De fet, no es diferenciava gaire de la sala de cadires baixes, a l’estil oriental, i objectes cars que tenien les dones benestants i on rebien les seves amistats, llegien, resaven o feien labors. “En teoria quan s’entrava al monestir es renunciava als béns materials però les cel·les demostren que les monges de famílies més benestants no observaven la pobresa estricta”, reflexiona Piero.

En una de les sales es reprodueix un llit matrimonial. “En aquella època el llit era l’espai central de la casa, s’hi concebien els fills, s’hi naixia, s’hi superaven malalties i s’hi moria”, explica Piero. La comissària de l’exposició destaca que el naixement era una feina col·lectiva de les dones: “Al dormitori no hi entrava cap home fins que no havia nascut el nen”.

Si les cadires on seien les dones eren més baixes, les dels monarques eren plegables perquè la cort acostumava a ser nòmada i la cadira no s’abandonava. A l’Empordà, per dir que una noia es casava amb un bon dot, s’utilitzava l’expressió: “S’ha portat una cadira”. A l’última sala de la mostra les cadires demostren que la jerarquia també es traslladava als espais femenins: al centre hi ha un cadira gran amb braços (un altre símbol de poder) on seia l’abadessa. Els consellers, quan la visitaven, seien en bancs molt més baixos. Quedava clar que al monestir l’autoritat era l’abadessa.