Ni la cacera ni l’art eren només cosa d’homes a la prehistòria

BarcelonaLes petjades acostumen a ser fràgils i efímeres, però quan es conserven poden explicar moltes coses. Ara bé, el relat pot canviar segons qui l’explica. Les petjades humanes més antigues que es conserven són a Laetoli, a Tanzània, i tenen 3,6 milions d’anys. N’hi ha d’homes i de dones, i ni tan sols sabem si són del mateix dia, però les reproduccions tendien a mostrar un home caminant primer i darrere, seguint-lo, la dona amb el fill als braços. Res evidencia que fos així, però aquest és el discurs que s’ha anat repetint. The New Yorker publicava el 21 de gener de 1980 un acudit en què es mofava d’un dibuix en què quatre dones de la prehistòria dibuixaven a la seva cova. ¿Com podia ser que no hi hagués cap home?, es preguntava la famosa publicació. “No hi ha evidències que només cacessin els homes ni tampoc que ells fossin els autors de les pintures rupestres, però durant molt de temps es va assumir que era així”, explica Inés Domingo, investigadora d'Icrea a la Universitat de Barcelona. Els últims mesos han sortit a la llum diferents troballes i investigacions que qüestionen que l’home tingués un paper més actiu que la dona quan es tractava d’abatre grans mamífers o que l’art fos només cosa d’homes.

L’arqueòloga Ana María Rabazo va ser la responsable del projecte en què es van analitzar les empremtes que els nostres ancestres van deixar a les coves de Monte Castillo, a Cantàbria, i que es va publicar al Journal of Archaeological Science l'agost del 2017. Va documentar-hi 77 empremtes de mà i va escollir les més ben conservades, 21, onze de les quals pertanyien a dones i deu a homes. “El problema és que durant molt de temps l’art paleolític no ha estat tractat com un element arqueològic; no és que ara s’hagi posat de moda el tema del gènere i es comencin a atribuir pintures a dones, és que abans no s’utilitzaven mètodes científics per saber qui les feia”, assegura Rabazo.

A la cova de Los Machos, a Granada, es va fer el primer estudi de paleodermatoglifs. És a dir, es van analitzar les empremtes que van deixar els dits (no les mans) dels homes i dones que hi van viure fa més de 7.000 anys i es va aconseguir establir el seu perfil biològic. Tot plegat es va publicar el passat octubre a Antiquity. La conclusió és que els autors de les pintures van ser un home d’uns 36 anys i una dona o algú molt jove. “Per les diferents variabilitats hi ha més possibilitats que fos una dona que no pas una persona jove”, explica Assumpció Malgosa, professora d'antropologia física de la Universitat Autònoma de Barcelona i una de les investigadores que van analitzar les empremtes dactilars de l’abric del penyal de Jabalcón. I afegeix: “Fins a la investigació de Los Machos s’havia fet recerca sobre empremtes de dits a la ceràmica, però no en pintura. Vam estudiar el gruix de les línies dels dits. És interessant que ara es plantegin aquestes qüestions perquè fins ara s’havien assumit coses sense tenir-ne proves. L’altra qüestió és que fins fa poc no s’ha començat a treballar amb equips multidisciplinars”, diu Malgosa.

L’article que van publicar al novembre Randall Haas i el seu equip a Science Advance, "Female hunters of the early Americas", va aixecar polseguera. Els investigadors expliquen la troballa d’un enterrament de fa nou mil anys al jaciment arqueològic de Wilamaya Patjxa, als Andes peruans. S'hi van exhumar sis individus, i el que ha provocat controvèrsia són les restes del sisè: una dona d’entre 17 i 19 anys. A tocar de les seves restes òssies hi havia diferents eines de cacera, des de projectils i llances per abatre un animal fins a d'altres per treballar la carn, que aparentment portava en una bossa de pell.

La dona caçadora dels Andes no era una excepció

“En general s’ha considerat que els objectes que acompanyen els difunts eren els que utilitzaven en vida. Normalment, als enterraments masculins, si s'hi trobaven eines de caça, ningú qüestionava que era perquè eren caçadors, però costa més que s’admeti en el cas dels enterraments femenins”, expliquen els autors de l’article. ¿El cas d'una dona podria ser excepcional en un món dominat per homes caçadors? No, segons els autors de l’article. “No ho creiem després d’haver estudiat enterraments en deu jaciments d’Amèrica de finals del pleistocè i principis de l’holocè, que serien coetanis del paleolític europeu. Hem investigat 10 jaciments i hi hem trobat 11 dones enterrades amb elements de caça”, asseguren. Per a aquestes comunitats de caçadors-recol·lectors la carn era un element molt important de la dieta. Caçar era una qüestió col·lectiva: es pensava, s’organitzava i es feia en grup. És més que probable que hi participessin dones i nens.

La prehistoriadora francesa Marylène Patou-Mathis acaba de publicar L’homme prehistorique est aussi une femme. Une histoire de l'invisibilité des femmes (L’home prehistòric també és una dona. Una història de la invisibilitat de les dones). Pathou-Matis afirma que en les comunitats prehistòriques caçadores-recol·lectores no hi havia divisió del treball, i que els canvis en l’organització social van començar posteriorment, cap al 6.000 aC, quan la vida va esdevenir més sedentària i es va començar a cultivar i practicar la ramaderia. El problema, explica la historiadora francesa en un vídeo, és que els primers estudis de prehistòria es van fer a mitjans del segle XIX i s'hi va imposar la mirada dels homes d’aquella època.

A l’exposició Art Primer, que es pot veure al Museu Arqueològic de Catalunya, la primera imatge és la d’una dona neandertal. És tota una declaració d’intencions i un senyal que el relat està canviant. “Fins fa poc moltes vegades les il·lustracions mostraven sempre l’home al centre i la dona al marge, amb el cap cot i en actitud passiva”, diu la professora d’arqueologia Margarida Díaz-Andreu.

Els prejudicis de fa cent anys

“Quan fa cent anys es van descobrir les coves d’Altamira hi havia també un cert racisme cap als nostres avantpassats. Es pensava que no eren capaços de fer obres d’art. Però tenien la mateixa capacitat cranial que nosaltres. Si portessin un prehistòric als nostres temps podria aprendre a fer servir un ordinador”, diu Domingo. S’ha dit moltes vegades que el que es representava a les parets i als sostres de les coves eren escenes de cacera, però tampoc ho podem afirmar. “No pinten més els animals que més consumeixen; per exemple, no hi ha conills. No sabem quins missatges hi ha en aquestes imatges”, argumenta Domingo. ¿Són representacions reals, mitològiques, simbòliques, una faula? No ho sabem. Tampoc podem afirmar amb contundència quin paper tenien les dones en les societats prehistòriques, però almenys des de fa uns anys ens ho hem començat a preguntar.