Bustamante: “Jo no soc un estil de música’”

BarcelonaDavid Bustamante (San Vicente de la Barquera, 1982) vol que la música recuperi el protagonisme i que la seva vida privada quedi fora del focus. Per aconseguir-ho publica Héroes en tiempos de guerra (Universal), un disc produït pels colombians Mango i Nabález i obert a noves sensibilitats urbanes que, tanmateix, no renuncia a la seva marca melòdica.

En el llibret del disc dona les gràcies a Manuel Martos, d’Universal. Vostè diu que ell li ha recordat per què va començar en el món de la música. Se n’havia oblidat?

No, però sí que és cert que hi ha persones que saben mirar-te als ulls i parlar-te en el teu codi. De vegades perds la confiança en tu mateix i necessites mirar al teu entorn, allà on saben valorar-te. Desgraciadament, jo venia de dos anys en què només es deien mentides sobre la meva vida personal. Li agraeixo que lideri un equip que em mira amb admiració. A més, unes paraules amables em donen l’espurna perquè s’engegui el motor i poder dir “Soc Bustamante i farem alguna cosa gran”.

“Farem alguna cosa gran” es tradueix en un disc que fa l’efecte de ser l’inici d’una nova etapa, un reset.

Exactament. He actualitzat el software i he buscat la meva millor versió. De vegades pel camí un perd l’objectiu, la meta, però és que en aquest cas la meta és no tenir-ne. Jo no soc un estil de música. Jo soc jo i la meva manera d’interpretar els diferents estils. M’agraden el funk, el flamenc i també la música urbana, que escolto gràcies a la meva filla. I m’agrada sortir i ballar bachata i kizomba, prendre un mojito i agafar una dona i ballar; això m’encanta. Tot això ho plasmo en el disc.

¿Com tria les cançons que li presenten els diferents compositors?

Una cançó m’ha de commoure, he de voler cantar-la fins al punt que em moriria si la cantés un altre.

Uno hecho de dos és l’única cançó del disc en què lletra i música són només seves. ¿Que sigui la més obertament funk i que els arranjaments tinguin un aire dels 80 vol dir que aquesta és la música que escoltava d'adolescent?Uno hecho de dos

Exactament és això. Jo soc tenor lleuger i vaig començar cantant líric quan tenia 12 anys. Però quan era adolescent hi havia un bar al meu poble que es deia Spider. Bé, en dèiem l’espíder i no l’espàider perquè en un poble de 3.500 habitants no pots dir que vas a fer cerveses a l’Spider. Allà hi havia un grup els components del qual eren dos anys més grans que jo i que feien les seves cançons i també versions de M-Clan. A mi m’encantaven perquè m'encanten el rock'n'roll i el pop-rock espanyol, i a més el funky sempre hi va estar molt present... Bé, Uno hecho de dos la vaig compondre jo amb la guitarra, però m’imaginava una línia de baix funky i llavors se'ns va acudir fer aquest arranjament, tirar per aquí i veure què més ens demanava la cançó. I no ens demanava res més. A vegades les cançons aixequen la mà i diuen: "Ja estic a punt!"

Ha dit que aquest disc és "una col·lecció de singles inèdits". ¿Això vol dir que són cançons que estaven fetes fa molt de temps?

No, és el valor que dono a les cançons perquè qualsevol podria ser mereixedora de representar el disc. A això em refereixo. Jo soc un romàntic. Tinc més de mil vinils. això ho he heretat del meu pare, que era músic. El meu pare va haver de posar-se a treballar perquè la vida el collava, com em va passar a mi al principi, però té la carrera sencera de piano i feia concerts amb el germà de la meva mare i per això va conèixer la meva mare. El meu oncle era un tenor lleuger amb una veu molt, molt, molt neta i molt potent. El que vull dir és que vaig créixer en una casa on sempre s’ha cantat. I ara, per lluitar contra la mort imminent del format físic, cal fer discos complets. A vegades nosaltres mateixos no hem fet prou bé les coses, discos amb només dues o tres cançons bones i les altres correctes.

¿I què buscava amb els productors colombians Mango i Nabález?

Vaig anar a buscar-los perquè tenen un so molt actual, molt fresc i diferent dins de l’estil urbà. Jo els porto cap al meu estil de cantar més clàssic i ells tiren cap al més urbà. En aquest estira-i-arronsa vam arribar a un punt molt curiós on mai no havia estat abans, amb un punt canalla a l’hora de cantar. Sembla mentida, però després de divuit anys segueixo aprenent coses.

Ja li va bé, aquesta concepció del reggaeton

Totalment. Els colombians ho estan petant ara a tot el món i tenen un so propi. A més, Mango i Nabález són paios molt joves, i jo els deia: "Vosaltres a futbol no hi heu jugat gaire, oi? Heu sigut ratolins d’estudi tota la vida". Ho toquen tot, són tan bons que fan fàstic [riu]. Són uns monstres.

El disc es titula Héroes en tiempos de guerra

En el videoclip de la cançó Héroes ho plasmem molt bé: és un homenatge als herois sense capa, a les persones que amb els seus petits gestos fan que el món sigui millor. Per exemple, hi ha una història que em va marcar molt. És la història d'una parella gran que porten tota la vida junts: ella patia Alzheimer i s’estava en una residència, i ell anava cada dia a dinar amb ella, a visitar-la. Un dia una infermera li va preguntar: "Per què ve cada dia si ella no sap qui és vostè?" I ell li va respondre de la manera més brillant: "Jo sí que sé qui és ella". Per a mi això és un heroi i un veritable representant de l'amor. Hi ha una altra història meravellosa que es veu al videoclip: també són herois els nens i les nenes que fan un pas endavant i que quan un altre nen està patint bullying no es dediquen a gravar-ho amb el mòbil i a riure. A part de fer cançons boniques volia fer cançons compromeses socialment com aquesta. Per a mi aquests són els herois, no els que veiem a les pel·lícules.

En aquest disc canta d’una manera diferent, amb més gra.

Sí, ho faig expressament, però també és cosa de l'edat. Soc un malalt de l'instrument i tinc el millor foniatra del món, José López-Táppero, el foniatra de La Paz, que és una eminència i m'ha salvat la vida. La veu d'un home té la seva maduresa als 35 anys. Amb 19 anys feia el que podia amb la veu que tenia, però estava sense fer, no tenia el cos ni la versatilitat ni l'agilitat que tinc ara. Em faltaven tècnica i experiència. I amb l'edat, de la mateixa manera que amb la maduresa vas tenint més armes amb les quals expressar-te com a persona, també vas tenint més armes per expressar-te com a músic.

¿Els dos extrems del disc són Algo casual i Ni verdad ni cuentos?

Ni verdad ni cuentos i Ahora que eres fuerte són balades més clàssiques, com les que feia al principi de la meva carrera. I l’altre extrem seria Algo casual, que és més urbana; és un reggaeton i amb autotune, que fins ara no l’havia fet servir mai. La gent té molts prejudicis, però el reggaeton és un ritme i hi ha moltes maneres d’interpretar-lo. En aquest cas es tractava de fer una cançó que et bellugui i que et diverteixi, i amb un punt canalla que, lògicament, no té res a veure amb Ni verdad ni cuentos i Ahora que eres fuerte, que són cançons on la lletra prima molt més.

A Desde que te vi hi col·labora Ana Guerra. ¿Com el percep a vostè la generació d’ella?

Em reben bé perquè nosaltres, els de la meva generació, som els clàssics. Un Cadillac mai passarà de moda. Ella segurament serà un Porsche 911, però si t’agraden els cotxes... Hi ha joves que segueixen OT que no havien nascut quan vaig començar i que em diuen “Som molt fans d’ OT i tu hi vas estar, a la primera, que m’ho han explicat els meus pares!” Aquesta empatia i germanor en el món OT és molt maca.

En el seu cas, el món OT també va contribuir a la seva fama. Què és el pitjor de la fama?

El pitjor, sens dubte, és que importi tant la meva vida personal. És un mal trago, que en el meu cas és especialment intens. Durant dos anys he viscut amb sis cotxes a la porta de casa les 24 hores. Ara, gràcies a Déu, ja s’han relaxat una mica i puc parlar de la meva música, que és el que vull. El que no m’agrada és que em provoquin, que em persegueixin i em faltin al respecte. No sé per quina raó, els últims anys ven més provocar, i les entrevistes s’han convertit en un periodista que ridiculitza i jo que m’he de posar a la defensiva. No ho entenc. Antigament el periodista i l’artista eren amics, perquè jo et genero contingut i tu ets el meu altaveu, i tots dos ens necessitem. I es poden generar notícies i continguts d’interès i de qualitat sense necessitat de fer-nos mal els uns als altres. Però hi ha un tipus de premsa que no hi creu, en això, i a uns pocs ens toca patir-ho.