David Selvas dirigeix el seu primer musical familiar: 'El màgic d’Oz'

BarcelonaLa premissa era aquesta: “Intentem fer Pixar en teatre. Fer una obra que revisi uns valors, que també interessi als adults, que sigui espectacular, actual i que no sigui mai avorrida”. Amb aquest objectiu el director David Selvas i el dramaturg Marc Artigau, des de la productora La Brutal, van escollir un clàssic com El màgic d’Oz, amb el seu imaginari popular i els seus personatges mítics, per transformar-lo en un artefacte teatral del segle XXI, estèticament i temàticament. “És un bon títol, que té una reivindicació de fons i una iconografia, que fa temps que no es veu a Barcelona i que ens permetia fer música original i renovar-lo”, explica Selvas, en la primera direcció de teatre familiar a partir dels 4 anys. L’obra, que dura 85 minuts, es pot veure des d'aquest divendres al Teatre Condal i farà temporada fins al 10 de gener. S’havia d’estrenar al Festival Grec, però la pandèmia ho va impedir i finalment arriba per Nadal amb “la companyia més immunitzada de Barcelona”, perquè la majoria han passat el covid.

La primera operació Renove va ser dramatúrgica. Els personatges d’aquest Màgic d’Oz tenen poc a veure amb els de la novel·la de Lyman Frank Baum (1900) o de l’adaptació cinematogràfica protagonitzada per la innocent Judy Garland (1939). “La Dorothy és una preadolescent rebotada amb el món que busca el seu lloc. I en el seu viatge veurà que això de «no s’està enlloc com a casa» [la moralitat de l’obra] no vol dir tornar a Kansas, que és grisa i una merda, sinó que vol dir estar bé amb tu mateix”, resumeix el director.

Els personatges que es troba la nena de camí a Ciutat Maragda, on va a demanar ajuda al màgic d’Oz per tornar a casa, tampoc no s’assemblen als clàssics: l’home de llautó és un robot de gènere neutre, l’espantaocells és un activista mediambiental i el lleó és en realitat una lleona que pateix perquè provoca bullying. “En l’època es va convertir en una peça icònica del moviment gai perquè ajuntava els diferents. La nena desplaçada de cop i volta troba uns amics especials com ella, i això la fa sentir segura i part de la comunitat”, diu Selvas. L’obra actualitza i abraça els que avui són diferents amb títols com Sou especials.

La segona operació de renovació tenia a veure amb la música. Paula Jornet i Arnau Vallvé han creat una banda sonora original des de zero, que té només una tímida aclucada d’ull a l’Over the rainbow de la Garland, amb cançons de hip-hop, electrònica, reggaeton i els clàssics números corals i melòdics de musical, amb títols com No soc dolenta, soc complicada que canta la bruixa. Elena Gadel i Mercè Martínez s'alternen en aquest paper de tieta i bruixes, mentre que Jana Galindo (12 anys) i Roser Dresaire (16 anys) són la Dorothy. La resta de repartiment el formen Jordi Vidal, Robert González, Damaris Aragón i Marc Pociello. La música de fons (enregistrada) ha estat dirigida per Andreu Gallén i la coreografia per Pere Faura.

La tercera pota per renovar el clàssic havia de ser per força donar-li una potència que enlluernés unes generacions més avesades a les pantalles que a la poètica teatral. L’obra arrenca al bar Kansas i utilitza les projeccions per marxar de viatge amb el tornado que s’endú la nena més enllà de l’arc de Sant Martí.