'Las buenas intenciones': l'energia d’Agnès Jaoui mou una sàtira amable sobre l’assistència social

Una 'feel-good movie' francesa en què es troba a faltar l'acidesa d'Azcona i Berlanga

Un fotograma de 'Las buenas intenciones'
Gerard Casau
12/12/2019
1 min

BarcelonaDirecció: Gilles Legrand. Guió: Leonore Confino i Gilles Legrand. 104 minuts. França (2018). Amb Agnès Jaoui, Alban Ivanov, Tim Seyfi i Claire Sermonne

Al principi de Las buenas intenciones, la Isabelle reparteix fulls informatius dels seus cursos gratuïts de francès entre un grup d’immigrants sense sostre, els quals agafen els pamflets amb gran interès… i s’afanyen a utilitzar-los per a una foguera, ja que pal·liar el fred és una necessitat més urgent que l’idioma. Amb aquest gag d’obertura, la pel·lícula de Gilles Legrand pràcticament esgota les reserves d’àcid per satiritzar la poca efectivitat dels mecanismes d’assistència social. El plantejament i el retrat de la protagonista, una dona burgesa en conflicte permanent entre la seva realitat de classe i el compromís que ha volgut convertir en pilar de la seva vida, són la mena de material que Berlanga i Azcona esmolarien de valent (en realitat ja ho van fer, a Plácido), però el film que ens ocupa no pretén fer sang, sinó introduir una lleu turbulència en els paràmetres elevadors de la feel-good movie. Dins d’aquest registre, Las buenas intenciones es mou amb certa dignitat, conduïda per l’energia d’Agnès Jaoui, que dona humanitat i pes a les contradiccions de la Isabelle. És significatiu, de fet, que l’únic arc dramàtic que resol la pel·lícula sigui, justament, el seu, deixant el pintoresc grup d’alumnes en el mateix suspens amb què han començat la funció. Potser perquè sempre serà més fàcil tancar una redempció individual al primer món que donar respostes tangibles als desemparats.

stats