Brutalisme: La musa és el formigó

Alguns encara ens confonem amb els set països que hi ha a l’angle inferior dret d’Europa, a l’est d’Itàlia i al nord de Grècia, de manera que els repassarem ràpidament: Eslovènia és on van néixer el filòsof hipster Slavoj Zizek i la primera dama nord-americana. Croàcia, finalista del Mundial amb una samarreta que sembla un tauler de jocs, atrau turistes a la costa de l’Adriàtic. Els iots europeus naveguen més al sud, a la petita Montenegro, que només va aparèixer a les notícies durant un moment. Belgrad, la capital de Sèrbia, està tenint un repunt digne de museu. Sarajevo, al cor de Bòsnia, és un nucli de la cultura dels cafès. Macedònia ha resolt definitivament la disputa de la nomenclatura i pica a la porta de la Unió Europea. I Kosovo és la llar ancestral de l’estrella pop més important d’Europa ara, Dua Lipa.

Abans del 1991, quan les antigues hostilitats van ressorgir de manera salvatge, aquests països, amb diferents ètnies, religions i grups lingüístics, compartien un mateix sostre. La nova exposició del MoMA, Cap a una utopia de formigó: Arquitectura a Iugoslàvia, 1948-1980, ens porta a aquest desaparegut estat socialista, l’arquitectura del qual va tenir la mateixa ambició i inventiva que la dels Estats Units, el Brasil, el Japó i altres capitals del moment pel que fa a construcció. Des de Ljubljana, al nord-oest, fins a Skopje, al sud, les ciutats de Iugoslàvia van servir d’expressió pública de la reinvenció política, mentre que els monuments antifeixistes enormes i abstractes, símbols de la unitat nacional però també de la independència artística, esquitxaven els camps.

Aquesta exposició àgil i constantment sorprenent resumeix la manera com el MoMA hauria de pensar ara que es prepara per ocupar l’ampliació de la seva seu: mirant més enllà de les seves tradicionals obsessions geogràfiques, explorant camps massa poc investigats i posant la seva narrativa estàndard sota pressió. Els més de 400 objectes, juntament amb pel·lícules i fotografies encarregats expressament per a Cap a una utopia de formigó conflueixen a mostrar la varietat dels edificis civils i els monuments, tot i que en alguns moments l’exposició cau massa en la iugonostàlgia i el Socialisme chic. Passa rarament en les exposicions d’arquitectura que, a més d’oferir el plaer de mirar esbossos, plànols i documents històrics, també incloguin maquetes construïdes de bell nou i pel·lícules fetes amb drons sobrevolant mesquites bòsnies i resorts croats.

Iugoslàvia es va forjar amb els enderrocs de la primera Guerra Mundial i es va convertir en un estat socialista amb un sol partit després de la Segona Guerra Mundial. Però aquí hi ha el punt crític: no era darrere del Teló d’Acer. El 1948 Josip Broz Tito va trencar amb el lideratge soviètic i va dirigir Iugoslàvia cap a un estat híbrid, un cas únic que va rebutjar tant l’estalinisme com la democràcia liberal. Més tard, Iugoslàvia va prendre la iniciativa en el Moviment de Països No Alineats, que va celebrar la primera cimera l’any 1961. Cap a una utopia de formigó comença aquí: es poden veure tres pel·lícules amb un muntatge picat sobre la construcció de la Nova Belgrad, una extensió de la capital federal a la manera de Brasília, amb projectes brutalistes a gran escala com la Torre Genex, un parell de gratacels units per un pont que té un restaurant giratori.

Entre Orient i Occident

Els malabarismes que va fer el país entre Orient i Occident, entre la llibertat i l’autoritarisme, es van manifestar en una arquitectura d’una singularitat agosarada, tot i que alhora va encarnar les ambicions col·lectives que els iugoslaus van anomenar “l’estàndard social”. A la plaça de la Revolució de Ljubjiana (avui anomenada plaça de la República), l’eslovè Edvard Ravnikar va construir-hi un parell de torres d’oficines audaces. Recorden l’arquitectura de Le Corbusier i Breuer, però els coronaments de formigó sobredimensionats i decoratius retrocedeixen als predecessors vienesos. La Biblioteca Nacional i Universitària de Kosovo, construïda a Pristina per Andrija Mutnjakovic i encara en ús, és una aglutinació esbojarrada de cubs de formigó coronats per 99 cúpules semiesfèriques, que estan inspirades tant en l’arquitectura islàmica com en els experiments geodèsics de Buckminster Fuller.

Com diu al catàleg Martino Stierli, conservador en cap d’arquitectura i disseny del MoMA i un dels comissaris de la mostra, la dinàmica cultura constructiva del país va ser influïda tant pel discurs de l’arquitectura occidental com pel discurs dels principis econòmics socialistes i “només va ser possible sota les condicions geopolítiques úniques en què Iugoslàvia es va trobar durant la Guerra Freda”. Els arquitectes iugoslaus van viatjar a fires mundials com l’Expo 58 a Brussel·les, on el polifacètic arquitecte croat Vjenceslav Richter va sorprendre tothom amb un pavelló de vidre de diversos pisos que, per la seva lleugeresa, contrastava clarament amb els seus veïns d’estil soviètic. La posició ni-ni de Iugoslàvia també va donar als seus arquitectes avantatge per als projectes internacionals. La mostra inclou documents fascinants d’infrastructures de gran escala a Nigèria, algunes de les quals van ser concebudes per Milica Steric, una de les poques dones arquitectes europees de postguerra de primer nivell.

L’ambició va ser encara més gran a Nova Belgrad i a Skopje, la capital macedònia, que l’any 1963 va ser arrasada per un terratrèmol que va matar més de 1.000 persones. Els arquitectes locals van reconstruir la ciutat amb col·legues de tots dos costats de la cortina d’acer i també amb arquitectes japonesos com Kenzo Tange, que van explorar les capacitats expressives de la construcció de formigó amb un llenguatge que van anomenar Metabolisme. Només es van fer realitat alguns dels seus plans, però els que sí que van fer-ho -com el Centre de Telecomunicacions de Janko Konstantinov, amb les seves extensions de formigó perforades- van expressar una confiança profunda en el futur sense cap de les opressions estatals que encara estan adherides als estereotips que tenim de l’Europa de l’Est heretats de la Guerra Freda.

L’exposició presenta aquest Centre de Telecomunicacions de Skopje no només amb plànols d’arxiu i dibuixos, sinó també amb una maqueta contemporània i dues fotografies nocturnes realitzades per a l’exposició per l’artista Valentin Jeck, amb una il·luminació espectacular per posar de relleu la superfície de l’edifici de vidres esgrogueïts. Valentin Jeck ha fet prop de 40 fotografies per a l’exposició i el catàleg, algunes de les quals, poques, cauen en el sentimentalisme del Brutalisme. Així tot, com que Cap a una utopia de formigó és una exposició brillant, es pot posar una mica color de rosa en alguns punts. Al cap i al a fi, les utopies realment no existeixen. Iugoslàvia era la més liberal de les repúbliques socialistes i un lloc més fàcil per ser un artista o arquitecte independent que la Unió Soviètica, Romania, Albània i fins i tot l’Alemanya Oriental. A mitjans de la dècada dels 60 Tito va abandonar l’economia dirigida i va introduir un mercat socialista on van néixer dissenys domèstics assequibles, com ara la televisió de plàstic taronja Minirama.

Els monuments antifeixistes

Però, òbviament, sabem que Iugoslàvia no era el paradís. Tito va comandar una temible policia secreta. Les tensions ètniques, religioses i lingüístiques no van desaparèixer mai del tot. Es van censurar llibres de la llibreria de Pristina i obres del Museu d’Art Contemporani de Belgrad. Al MoMa es pot veure un passi de diapositives de complexos vacacionals a la costa de Croàcia, però no les illes on estaven confinats els presos polítics. Un dels focus principals de iugonostàlgiasón els centenars de spomeniks o monuments commemoratius, majoritàriament construïts per commemorar la victòria sobre el feixisme i recordar el milió de iugoslaus assassinats a la Segona Guerra Mundial. En contrast amb el gegantisme realista socialista d’altres parts de l’Est, aquests spomeniks van intentar unificar la Iugoslàvia multiètnica a través de l’abstracció futurista.

L’exposició s’acaba a l’any 1980: abans dels Jocs Olímpics d’Hivern del 1984 i abans de la ruptura del país que atrauria l’atenció del món per motius terrorífics. Passo una estona mirant un mapa del 1975 que identifica centenars d’aquests monuments antifeixistes dispersos uniformement per les fronteres que el cartògraf no tenia idea que es tornarien a aixecar.

A la vora d’un riu a l’est de Bòsnia trobo una marca d’un monument amb forma de cub i el nom d’una localitat pròxima: Srebrenica, l’escenari de la pitjor massacre a Europa des de la Segona Guerra Mundial. La terra sota aquestes torres de formigó està amarada de sang, i potser per això no és cap sorpresa que els futbolistes de la selecció croata no rebessin gaire suport dels països veïns. Però abans de la guerra i el trencament, hi havia un futur a la vista, modelat en vidre i formigó.