‘Midsommar’: brutal catarsi sota el sol de mitjanit

Direcció: Ari Aster. Guió: Ari Aster. 147 min. Estats Units (2019).

Amb Florence Pugh, Jack Reynor, William Jackson Harper i Will Poulter

En aquests temps en què el pànic a l’espòiler ha fet que els espectadors entreguem a la trama la sobirania de l’experiència cinematogràfica, és d’agrair trobar veus com la d’Ari Aster, que juguen a fons amb la previsibilitat dels seus arguments. No crec que a ningú li esguerri la festa saber que el grup d’amics que a 'Midsommar' decideixen anar a passar l’estiu en una comuna pagana de Suècia tindran un mal final. Aster se sent a gust dins les coordenades del 'folk horror', perquè el subgènere condueix de manera natural a rituals que expliciten el seu gust pel determinisme: si els protagonistes d’'Hereditary' eren titelles d’un culte que vigilava des dels marges del relat, en aquesta ocasió les víctimes pràcticament es llancen als braços dels oficiants de la cerimònia sacrificial, i la càmera s’atura en teles i il·lustracions que anticipen futurs esdeveniments. Les cartes de la narració poden estar al descobert, però l’arc dramàtic dels personatges se sacseja de manera inesperada. El film comença en la nit més fosca per a Dani, destrossada després de perdre la seva família. Instal·lada encara en aquesta capital del dolor i amb una relació de parella ferida de mort, la immersió en els costums ancestrals que es despleguen sota el sol de mitjanit la farà connectar amb una joia col·lectiva esplendorosa i brutal. Així, el viatge del lament a l’èxtasi que realitza la cara de Florence Pugh és el que acaba col·locant 'Midsommar' no tan a prop de 'The wicker man' com de la 'Melancolia' de Lars von Trier, on la catarsi d’una depressió també pren la forma d’una solució inassumible.