MÚSICA
Cultura03/04/2014

El Bruno Oro que no surt a la televisió toca el piano

‘Viatge de l’home que esturnuda’ és el seu tercer disc

Xavier Cervantes
i Xavier Cervantes

BarcelonaNomés cal una pregunta per obrir l’aixeta. I el raig és musical. Quan a Bruno Oro (Barcelona, 1978) li demanen quins són els seus pianistes preferits, invoca noms com Herbie Hancock, Red Garland i Wynton Kelly. “També m’agrada Jamie Collum perquè té una manera de tocar molt espectacular, molt alegre i molt feliç”, diu Oro, i qui parla ja no és l’home que fa d’Artur Mas a Polònia i de Cristiano Ronaldo a Crackòvia. Tampoc l’actor d’obres de teatre dirigides per Oriol Broggi com ara Natale in casa cupiello. És el pianista i cantant que ha publicat els discos Napoli (2008), Tempus fugit (2011) i el més recent Viatge de l’home que esturnuda (Right Here Right Now, 2014), cantat en català, castellà, anglès i italià. El raig musical segueix: “M’encanta Paolo Conte, que sense ser un gran músic tècnicament, és molt sobri i molt elegant. I Dave Grusin, un pianista brutal que va fer la banda sonora de The firm i d’ Els fabulosos Baker Boys ”.

Per arribar al nou disc, Oro ha assimilat les lliçons que va treure d’un viatge a Cuba, on va aprendre la tècnica del tumbao i, sobretot, el poder rítmic del piano. “Quan ets allà t’adones que toquen des del ritme”, diu. I per això avui, en el concert que oferirà a la Biblioteca de Catalunya a partir de les nou del vespre, promet ritme. “Fins i tot em calçaré unes sabates de claqué per marcar la clau amb el peu o per fer alguns passos de ball”, afegeix. La influència cubana amara el disc de jazz llatí, però n’hi ha moltes més: de la cançó italiana, tot i que menys present, a detalls del house-jazz de St. Germain, el projecte del francès Ludovic Navarre. “St. Germain és un referent per a mi. En aquest disc, a la cançó Viva l’amore hi ha un homenatge. Volia una bateria com la de Rose rouge, que és un tema del disc Tourist de St. Germain”, reconeix. I encara va més lluny i admet que a la cançó Music will survive fa “un clar homenatge a Daft Punk”.

Cargando
No hay anuncios

Parla el Bruno Oro músic, però en la conversa treu el cap el Bruno Oro actor. Entre l’un i l’altre s’hi estableix un combat en què el músic treballa des de la paciència. “La meva carrera musical tinc assumit que és de molt llarg recorregut, perquè costarà molt que la gent oblidi el Bruno Oro de Polònia i del teatre i comenci a escoltar-se el músic”, explica. Assegura que en l’àmbit musical té “l’ego molt baix”, i per això té tantes ganes de “fer concerts i demostrar” que compta amb un grup que “sona de collons” i que ell es defensa igual de bé en un escenari que davant la càmera. Conjuga música en passat, present i futur. “Escolto moltíssima música a casa perquè no hi tinc televisió”, diu l’home que cada setmana tanca el Polònia.

Maduresa musical

Cargando
No hay anuncios

Quan parla del grup, es refereix al contrabaixista Manuel Krapovickas, al bateria Dídac Fernández i al saxofonista Marcel·lí Bayer, còmplices en un disc que Oro considera que, tot i ser el tercer, és “el primer” en què ha fet la música que volia. “He trobat el Manuel, que també és el productor. M’hi he entès molt bé i ell ha entès la meva música. Això no m’havia passat abans. I ara crec que he tingut prou maduresa musical per destriar bé els temes. He descartat molt i m’he quedat amb l’essència del que volia”, explica.

Capturar l’essència implica buscar una veu pròpia, que troba com més propera és la història que canta. Això passa a Wise man, una cançó dedicada al seu germà. “L’any passat va tenir una infecció molt estranya i va estar a punt de morir, però se’n va sortir molt bé. Va ser una història tan forta que vaig escriure aquesta cançó. Jo em jutjo molt, però aquí tinc la veu que sento meva”, diu. També hi ha proximitat a Music will survive, una peça sobre la dificultat de tocar al carrer. “És trist que passi en una ciutat com Barcelona, que es ven com a molt cosmopolita per a unes coses però que per a altres està molt endarrerida. Ara hi ha una obsessió per la denúncia i el càstig. Barcelona era una ciutat mediterrània i festiva, i ara és més europea que cap altra”, denuncia. I la música continua: “M’apassionen J.J. Cale, Tom Waits, Prince, Maceo Parker, Marvin Gaye, Sly & The Family Stone, Debussy, Beethoven, Don Byron...”