El Bruixot Suprem de l’univers Marvel

BarcelonaPer als aficionats als còmics Marvel, l’expressió sancta sanctorum no evoca els estudis de llatí ni la història de l’art sacre, sinó una misteriosa casa encantada de Greenwich Village (el barri bohemi del Nova York dels anys 60) on viu el Doctor Extraño (nom de l’heroi en els còmics publicats a l’Estat, sempre en castellà). És una petita mansió de tres plantes, amb una vidriera característica al sostre, que serveix de casa, refugi i lloc d’estudi del mestre de les arts místiques, el Bruixot Suprem de l’univers Marvel.

Demà s’estrena la pel·lícula Doctor Strange, protagonitzada per Benedict Cumberbatch i dirigida per Scott Derrickson, que s’inspira precisament en el mag, l’últim gran personatge de l’era mítica dels còmics Marvel que faltava per explotar cinematogràficament. Però no sorprèn que hagin trigat tant a fer-ho: el Doctor Extraño habita un espai singular a Marvel, una mena de subunivers màgic una mica al marge de les coordenades superheroiques i de les lleis de la ciència.

La singularitat del personatge té a veure amb el moment del seu naixement. El 1963, Marvel encara estava a mig camí entre l’editorial de còmics de ciència-ficció i monstres que havia sigut els anys anteriors i la imparable factoria superheroica en què Els Quatre Fantàstics, Spiderman i companyia l’acabarien transformant. Doctor Extraño reunia en un sol personatge la fantasia dels còmics dels 50 i el nou esperit superheroic de la casa. El protagonista, Stephen Extraño, havia sigut un cirurgià tan prestigiós com arrogant, però un accident de cotxe el va deixar amb les mans inútils. Desesperat per tornar a exercir la professió, viatja pel món a la recerca d’una cura miraculosa fins que topa amb un ancià savi oriental que es converteix en el seu mentor en les arts místiques. La màgia no li cura les mans, però el transforma en un home generós, heroic i, sobretot, poderós. L’origen del Doctor Extraño és, doncs, un exemple feliç de reinvenció professional: al cap i a la fi, com a cirurgià tenia diners i prestigi, però com a mag és el Bruixot Suprem de la Terra.

Màgia èpica i lisèrgica

Aprofitant l’estrena de Doctor Strange, Panini ha reeditat en tres volums generosos les tres etapes més emblemàtiques del personatge: la de mitjans dels 80, amb guions de Roger Stern, la minisèrie Doctor Strange El juramento. Aquesta etapa inicial, que arrenca amb la primera aparició del Doctor Extraño al número 110 de la sèrie Strange Tales i que recull totes les aventures del mag sota aquesta capçalera, defineix les claus d’una sèrie que no entén el món de la màgia des de l’esoterisme i el misteri dels còmics pulp, sinó a través de la grandiositat dels viatges entre dimensions i els enfrontaments èpics amb criatures sobrenaturals com Dormammu o Eternitat. Doctor Extraño no és un mag dels que treuen conills del barret; més aviat dels que envien els dimonis de tornada a l’infern.

Com a Spiderman, l’altra gran creació del tàndem format per Lee i Ditko, a Doctor Extraño era el dibuixant qui portava la batuta creativa. Ditko va ser qui es va empescar el personatge i no va trigar a perfilar tot sol els arguments de les històries, deixant en mans de Lee només els diàlegs. Però el que va marcar època va ser la imaginació a l’hora de dibuixar unes dimensions màgiques que dinamitaven les lleis de la física: els paisatges onírics de Ditko han sigut imitats d’una manera o una altra per tots els artistes que han passat després per la sèrie.

Els lectors més afins a la cultura psicodèlica dels 60 van identificar de seguida Ditko com un dels seus: la imatge del Doctor Extraño apareixia en pòsters de Pink Floyd i de grups similars i es va estendre el rumor que el dibuixant prenia LSD o marihuana per inspirar-se. La realitat era ben diferent: Ditko era un fervent seguidor de la doctrina objectivista de l’escriptora Ayn Rand, una filosofia que propugna el liberalisme exacerbat, l’individualisme i una ètica de blancs i negres, i que defensa que la realitat s’ha d’entendre “objectivament” i no recrear-la artificialment. La contradicció entre les creences de Ditko i la fantasia desbordant de Doctor Extraño, sumada a les tensions amb Stan Lee, va fer que el dibuixant abandonés la sèrie en el número 146 de Strange Tales (juliol del 1966), significativament titulat La fi... per fi.

Un doctor més humà

Després de la fugida de Ditko, Doctor Extraño no va tornar a viure una etapa memorable fins que l’arribada de Roger Stern als guions va ressuscitar la sèrie als 80 i va fer viatjar l’heroi a través del temps en una saga memorable amb dibuixos de Marshall Rogers. Stern, a més, va humanitzar el personatge: l’episodi en què el mag plora la marxa de la seva deixeble i amant, Clea, és una de les seves millors històries.

Durant els vint anys següents, Doctor Extraño vagaria pels llimbs dels herois sense sèrie pròpia, prodigant-se com a secundari de luxe en altres col·leccions. Però Marcos Martín i Brian Vaughan el van rescatar fa una dècada en l’excel·lent minisèrie El juramento, que aprofundeix en les relacions del mag amb el seu majordom, Wong, i una doctora especialista en superherois. Actualment viu una nova era d’esplendor gràcies a una nova sèrie regular amb guions de Jason Aaron i dibuixos de Chris Bachalo que ha tingut tant d’èxit que, per primera vegada, el personatge tindrà dues capçaleres simultànies: la citada sèrie d’Aaron i Bachalo i la nova Doctor Strange and the Sorcerers Supreme, amb guions de Robbie Thompson i art de l’asturià Javier Rodríguez.

3 preguntes a Marcos Martín, dibuixant

Com vas acabar dibuixant una minisèrie de Doctor Extraño?

L’hi vaig proposar al meu amic Brian Vaughan, que tenia un contracte en exclusiva per a Marvel. A mi m’atreia perquè és un superheroi atípic: ja no és jove ni especialment atractiu, i inicialment era un paio arrogant. Hi ha noblesa en ell, però també mala llet. No és un heroi unidimensional, té més profunditat que la majoria.

Com et vas plantejar la plasmació del seu univers màgic?

Vaig intentar mantenir l’esperit de Ditko, potser amb una mica menys de psicodèlia. Però ni al Brian ni a mi ens interessa gaire la màgia, així que vam fer un esforç per aportar a la sèrie un registre un pèl més realista.

Acabes de tornar de la première de Los Angeles. Què t’ha semblat?

Està bé. Marvel ha trobat la fórmula per fer cinema de superherois i la segueix fil per randa. Potser li falta una mica de punch i té alguns acudits forçats, però si t’agraden els superherois, t’agradarà. I els efectes visuals són espectaculars.