Bruce Springsteen en l'èxtasi antinuclear del 1979

"Era una mena de moment àlgid", recorda Bruce Springsteen sobre les prestacions de l'E Street Band els dies 21 i 22 de setembre del 1979 en els concerts del festival antinuclear No Nukes celebrats al Madison Square Garden de Nova York. La intensitat d'aquelles actuacions les reflecteix el documental (i disc) The legendary 1979 No Nukes concerts que Sony publica aquest divendres 19 de novembre en Blu-Ray + 2CD i DVD + 2CD (i el disc també en doble LP), però que aquest dimecres ja es pot adquirir en format digital. És difícil portar la contrària a Springsteen veient i escoltant el que feien dalt de l'escenari uns músics encara en plena joventut (tot just fregaven la trentena) que l'any anterior havien fet la impactant gira del disc Darkness on the edge of town (1978). Fins ara només s'havien pogut veure alguns fragments de la filmació, i durant un temps a la web de Springsteen es van poder escoltar els àudios dels concerts.

"Era un moment d'esplendor", insisteix Springsteen, que tanmateix no oblida que aquells dos concerts a Nova York van ser "una anomalia perquè van sorgir en mig de l'enregistrament" del disc The river, que es publicaria l'octubre del 1980. "I nosaltres no fèiem mai concerts mentre enregistràvem un disc", explica. Sí que van acceptar fer aquells dos concerts atenent la petició del col·lectiu Musics Units per una Energia Segura (MUSE en les sigles en anglès), mobilitzats arran de l'accident a la central nuclear de Three Mile Island, a Harrisburg, el 23 de març del 1979. L'accident es va produir 13 dies després de l'estrena de la pel·lícula La síndrome de la Xina, de James Bridges, una ficció sobre un incident en una central nuclear. Tot plegat feia que la consciència antinuclear fos especialment activa aquell any.

En el festival del Madison Square Garden també hi van participar Jackson Browne, Bonnie Raitt, John Hall, James Taylor, The Doobie Brothers, Ry Cooder, Gil Scott-Heron, Chaka Khan, Tom Petty i Crosby, Stills & Nash, entre d'altres. És a dir, una bona representació dels músics nord-americans amb consciència política. Uns mesos després es va publicar el triple disc No nukes, que incloïa dues peces interpretades per Springsteen i l'E Street Band: la versió de Stay, de Maurice Williams & the Zodiacs, amb la col·laboració de Jackson Browne i Rosemary Butler, i l'anomenat Detroit medley, un pletòric homenatge a Mitch Ryder and the Detroit Wheels a partir de versions de Devil with the blue dress, Good golly, Miss Molly i Jenny take a ride. En el documental estrenat el juliol de 1980 hi apareixien The river (aleshores inèdita), Quarter to three (versió del tema popularitzat per Gary U.S. Bonds) iThunder road. Totes cinc formen part de The legendary 1979 No Nukes concerts, juntament amb vuit cançons més: Prove it all night, Badlands, The promised land, Sherry darling (també inèdita el 1979), Jungleland, Rosalita come out tonight, Born to run i la versió de Buddy Holly Rave on!

"És un concert de rock pur de cap a peus. L'energia és extraordinària i el domini de l'art i l'ofici del rock és profundament inspirador –diu el productor Jon Landau–. Els setanta van ser l'època daurada de Bruce Springsteen i l'E Street Band, i The legendary 1979 No Nukes concerts és el millor document d'aquell període". Landau, còmplice artístic i mànager de Springsteen, no és una font imparcial, però té tota la raó. La gira de Darkness on the edge of town va ser la dels extenuants concerts de més de tres hores, i aquella embranzida també era present al Madison Square Garden.

L'afer Goldsmith

La idea de recuperar aquell material audiovisual va sorgir arran d'una iniciativa del realitzador Thim Zimny, col·laborador de Springsteen des del 2005 i responsable dels videoclips de Radio nowhere, We take care of our own i Western stars, entre d'altres. Mentre muntava el documental sobre l'enregistrament del disc Letter to you (2019), Zimny va recuperar les gravacions de les actuacions de Bruce i l'E-Street Band als concerts No Nukes. "De seguida vaig adonar-me que eren les millors interpretacions i els millors enregistraments en vídeo dels llegendaris anys setanta de la banda", explica Zimny, que el 1979 tenia 14 anys. Aleshores va començar a treballar amb tot aquell material, fins a obtenir l'edició definitiva, en la qual ha deixat fora un dels moments menys memorables de la carrera de Springsteen, quan entre les primeres files del Madison Square Garden va veure la fotògrafa Lynn Goldsmith, que havia documentat la gira del 1978 i amb qui havia tingut una relació que ja havia acabat. Springsteen la va fer pujar a l'escenari i mentre li passava el braç per l'espatlla va cridar: "Senyores i senyors, aquesta és la meva exnòvia!". Tot seguit la va acompanyar cap a un lateral de l'escenari amb el propòsit que fos expulsada del recinte. Segons Dave Marsh, biògraf de Springsteen, el Boss havia demanat expressament que Goldsmith no fos acreditada per fotografiar els seus concerts. Altres fonts, però, sostenen que ella havia acceptat no fer fotos des de l'escenari, però que ningú li havia prohibit fer-les entre el públic.

Més endavant, tant Springsteen com Goldsmith van mirar de treure ferro a aquell incident. Tot això va passar durant la pletòrica interpretació de Quarter to three, culminació de la potència d'aquell Boss que acabava de fer 30 anys i que va fer vibrar el públic del Madison Square Garden.