Els brigadistes invisibles que van dir adeu fa 80 anys

BarcelonaEl 25 d’octubre de 1938 a l’Espluga de Francolí (Conca de Barberà), on hi havia un hospital de guerra, Juan Negrín i els principals caps de l’exèrcit de l’Ebre van acomiadar uns 2.000 brigadistes. No va ser l’últim adeu. El 28 d’octubre, a Barcelona, els supervivents van desfilar per la Diagonal i el passeig de Gràcia. Faltava poc per al final de la guerra i la capital catalana havia patit molts bombardejos, però entre 100.0000 i 300.000 persones (les xifres varien segons les fonts) van sortir al carrer per veure’ls passar.

Quan han passat 80 anys d’aquells dies d’octubre, diferents actes a l’Espluga i a la capital catalana, inclosa una exposició fotogràfica al Palau Robert, homenatgen aquells 35.000 homes i dones que van venir a peu, en bicicleta, en tren i en vaixell, des de Sud-àfrica, Mongòlia, Palestina, l’Índia, França... A la Universitat de Barcelona s’ha debatut sobre com es recorden aquells homes i dones al seminari internacional Història i memòria de les Brigades Internacionals. Una mirada est-oest, organitzat per l’Observatori Europeu de Memòries de la Fundació Solidaritat UB i el Centre de Recursos per a l’Aprenentatge i la Investigació (CRAI) - Biblioteca del Pavelló de la República. Entre altres coses es va destacar com són estigmatitzats en alguns països de l’Europa de l’Est perquè se’ls considera còmplices dels partits comunistes. A Polònia, per exemple, s’han eliminat carrers i monuments dedicats als brigadistes. També es va reivindicar la necessitat d’investigar més a fons la participació d’altres col·lectius més oblidats, com els àrabs i les dones.

Fa tres anys el CRAI ja va posar en marxa el portal web Sidbrint, que posa a l’abast de tothom les històries individuals d’alguns brigadistes. Molts estaven convençuts que la Guerra Civil Espanyola era també una batalla decisiva per a la derrota del feixisme al món. Van arribar de més de 54 països, la majoria eren molt joves i mai havien agafat una arma. Hi havia miners, estudiants, obrers, sindicalistes, estibadors, aventurers, camperols, jueus que fugien dels nazis, activistes negres, aturats...

Entre els brigadistes hi havia Josip Broz, Tito, que va ser president de Iugoslàvia des de la Segona Guerra Mundial fins que va morir, el 1980. També va anar al front l’alemany Carl Einstein, una de les figures més importants del moviment avantguardista. Va acabar suïcidant-se en un camp de presoners francès: no volia caure en mans dels nazis. El Nobel francès Claude Simon va ser un altre intel·lectual que va agafar el fusell. L’experiència a les trinxeres va inspirar algunes de les seves millors novel·les. Molts d’ells després de la guerra es van convertir en apàtrides, van viure a l’exili o se’ls van endur als camps de concentració.

Els àrabs, els brigadistes oblidats

En l’imaginari col·lectiu, alimentat pel mateix Franco, sobreviu la imatge d’unes tropes marroquines ferotges. El dictador va reclutar més de 100.000 homes que havien après a lluitar a la Guerra del Rif i que provenien de les zones més pobres del Marroc. Apareixen en alguns cartells de la Guerra Civil vestits amb gel·laba, amb mirada violenta i ganivets i dagues a les mans ensangonades. En realitat, sovint van ser arrencats dels seus pobles amb amenaces. Però poc se sap de tots els àrabs que van decidir apuntar-se voluntàriament a l’altre bàndol. S’estima que van ser un miler i que la meitat van morir al front. “S’ha investigat molt poc perquè l’accés als arxius és molt complicat. En molts casos els seus noms estan escrits de manera errònia”, explica la historiadora especialitzada en món àrab contemporani de la Universitat d’Extremadura Rocío Velasco. Hi havia sobretot algerians -es calcula que mig miler- i palestins, però també, entre d’altres, iraquians, egipcis, sirians, libanesos i saudites, que van incorporar-se a les columnes anarquistes, trotskistes i comunistes.

“Era un moment d’efervescència de l’esquerra àrab -afirma Velasco, que ha presentat les seves investigacions al congrés celebrat a la UB-. La majoria estaven afiliats als partits comunistes, pertanyien a organitzacions sindicals o van ser enviats directament per la Unió Soviètica”. Molts van lluitar a la Batalla de l’Ebre i al front de Madrid. Una de les poques veus que es conserven sobre com va ser la lluita d’aquests àrabs és la de Muhammad Najati Sidqi, a qui la cineasta egípcia Amal Ramsis li ha dedicat el documental You come from far away (2016).

Najati, megàfon en mà i des de primera línia al front, es dedicava a intentar convèncer els marroquins que lluitaven amb Franco que canviessin de bàndol. “Soc un voluntari àrab i vinc a defensar la llibertat al front de Madrid. A defensar Damasc a Guadalajara, Jerusalem a Còrdova, Bagdad a Toledo, el Caire a Cadis i Tetuan a Burgos”, cridava mentre els altres disparaven. Però Najati havia de lluitar contra la incomprensió dels dos bàndols. “A les seves memòries comenta la frustració que sentia perquè el govern republicà no confiava gaire en els àrabs; consideraven que eren profeixistes”, explica Velasco. “No soc l’únic àrab que és aquí, i d’altres estan de camí. Tingues la seguretat que altres marroquins que segueixen Franco comprendran la veritat, desertaran i se sumaran a les vostres forces. Als nostres països àrabs hi ha milions de persones que simpatitzen amb la República espanyola i volen la democràcia”, exclamava Najati davant l’escepticisme dels uns i els altres.

El final tràgic de Najati

Najati va voler crear des d’Algèria una ràdio que emetés en àrab i en amazic per promoure els valors republicans, però França no ho va autoritzar. Ell va continuar alertant sobre els perills del feixisme a Espanya des de Damasc, on també va buscar suport desesperadament. Va haver de deixar la seva filla, la Dulia, a Moscou, i fins vint anys després no va ser possible el retrobament familiar. Najati i la seva dona van tenir una segona filla a Grècia.

Velasco rescata alguns altres noms d’idealistes àrabs que van voler aturar el feixisme a Espanya: Nuri Anwar, un professor de matemàtiques iraquià que va lluitar amb el Batalló Lincoln i que després de la guerra es va exiliar als Estats Units; l’egipci Abdel Hafiz, que va desaparèixer a l’Ebre; Victor Tabbush, estudiant de matemàtiques i econòmiques a Cambridge que va desertar el maig del 1938, després d’haver lluitat al front d’Aragó i a la Batalla de l’Ebre; l’algerià Mohamed Belaidi, un mecànic convertit en metrallador que va combatre amb l’Esquadra Malraux i que va morir en un combat aeri a la serra de Madrid... Velasco creu que s’haurien d’obrir més línies d’investigació perquè la participació de l’esquerra àrab no caigui en l’oblit.

Fanny Schoonheyt, la reina de la metralladora

Fanny Schoonheyt (Rotterdam, 1912-1961) devia fer sensació a la Barcelona dels anys 30. La historiadora dels Països Baixos Yvonne Scholten, que n’ha escrit la biografia, explica l’impacte que va produir la jove holandesa a la miliciana Marina Ginestà: “Quan vaig entrevistar Ginestà el 2007 em va dir que era impossible que la Fanny passés desapercebuda”, assegura Scholten. Era alta, rossa i fumava. “A la Barcelona d’aleshores cap dona s’atrevia a encendre un cigarret en públic”, va explicar Ginestà a Scholten. Ginestà -la noia que mira desafiant la càmera a la icònica fotografia de Hans Gutmann [firmava amb el nom de Juan Guzmán] des la terrassa de l’Hotel Colom- va conèixer Schoonheyt durant les Olimpíades Populars del 1936.

Quan va esclatar la Guerra Civil, Schoonheyt, que ambicionava ser periodista i que havia marxat d’una Holanda que l’avorria, va decidir quedar-se i es va unir a les milícies. La seva veu només es conserva a través de la correspondència que va intercanviar amb una amiga de Rotterdam. En una carta relata com va viure el cop d’estat del 18 de juliol a la capital catalana, quan va irrompre, des del sostre, en una caserna militar per prendre’n les armes: “Portava una faldilla groga extremada i va ser un miracle que no em disparessin. Potser de la sorpresa no van saber com reaccionar”. Pocs dies després del cop d’estat de Franco la jove holandesa va marxar al front d’Aragó, on va estar fins que la van ferir, el novembre de 1936. Els diaris van quedar enlluernats, destacaven el domini tècnic i la valentia de la combatent holandesa. A les entrevistes la van batejar com “la reina de la metralladora”. “Segurament havia après a disparar en un club de tir a Rotterdam -a l’època no era gens habitual que les dones disparessin-, però la Fanny era una dona ambiciosa, molt intel·ligent, amb curiositat per aprendre”, explica Scholten.

Sense pistes

Reconstruir la seva vida no és gens fàcil. Schoonheyt pràcticament va esborrar el seu pas per Espanya i no en va parlar mai amb ningú. Ni tan sols la seva única filla, que va néixer el 1940 a la República Dominicana, en sabia res. “Quan li vaig explicar que la seva mare havia lluitat a la Guerra Civil em va dir que no podia ser, que aquella dona no podia ser la seva mare -diu la historiadora holandesa-. Ella no va conèixer el seu pare ni sabia del cert qui era”. Schoonheyt no es va casar mai, i com els altres holandesos que van lluitar al bàndol republicà (es calcula que van ser entre 600 i 800) no va poder tornar al seu país perquè va perdre la nacionalitat. A més, s’arriscava a acabar en un camp de concentració nazi.

Scholten va localitzar les cartes que els pares de la Fanny van enviar al consolat holandès a Espanya preguntant pel destí de la seva filla: “La primavera del 1936, el cònsol assegura que la Fanny tenia rang de tinent, però els historiadors espanyols diuen que això és impossible, que cap dona va arribar a tenir un càrrec d’oficial”, diu la historiadora. Altres documents afirmen que era responsable d’un camp d’instrucció militar a Sant Cugat del Vallès. Se sap que va aconseguir un dels seus somnis: treure’s la llicència de pilot a París, i que l’estiu de 1938 va ser a Tolosa.

En una de les cartes a la seva amiga de Rotterdam explicava que s’havia enamorat de Georges Vieux, un treballador d’Air France desaparegut després de la Segona Guerra Mundial. “No sabem d’on va treure els diners per obtenir la llicència, que era molt cara; hi ha alguns documents que expliquen que va coincidir amb Ramon Mercader [l’assassí de Trotski] en un hospital, i hi ha sospites que va treballar com a espia per als soviètics”, assegura la historiadora. Schoonheyt va haver d’abandonar la República Dominicana -no se’n saben els motius- i va anar a viure a Curaçao, on es guanyava la vida com a fotògrafa. El 1957 finalment va tornar a Holanda, on va morir el Nadal de 1961. No és l’única holandesa que va agafar les armes. Ara Scholten està darrere la pista de Lini Bunjes (1918-2016).