'Los Bridgerton': te amb balls i sexe en l'últim èxit de Netflix
La sèrie de la creadora d''Anatomia de Grey' posa en evidència els canvis en les sèries d'època
'Los Bridgerton'
De Chris Van Dusen per a Netflix. En emissió a Netflix
La primera sèrie original que va encarregar Netflix a l'estat espanyol va ser Las chicas del cable. En lloc d'apostar per un títol que respongués a les característiques del model de televisió de prestigi encunyat per la HBO, en la línia de la seva primera producció pròpia internacional –House of cards–, la plataforma va decantar-se per un serial actualitzat als gustos del públic, sobretot femení, contemporani. Las chicas del cable no és el tipus de sèrie que apareix a les llistes del millor de l'any. I tanmateix ha arribat a les cinc temporades. Tampoc solen entrar en aquestes recopilacions altres sèries d'immensa popularitat com Outlander, i en general en queden fora la majoria de ficcions d'època destinades a priori a les espectadores que posen el romanticisme (i no tant les lluites pel poder, un tema que sí que atorga pedigrí) al centre. L'estrena ara a Netflix de Los Bridgerton posa en evidència com aquest gènere menystingut també és gairebé l'únic en considerar l'audiència femenina heterosexual com a subjecte, i no pas objecte, del desig.
Los Bridgerton és el primer títol sorgit de l'acord entre Netflix i Shonda Rhimes, creadora també ella de sèries popularíssimes com Anatomía de Grey i Scandal. Aquí exerceix de productora executiva, i un dels seus col·laboradors habituals, Chris Van Dusen, s'ha encarregat de comandar l'adaptació de la saga de novel·les homònimes de Julia Quinn. Los Bridgerton s'ambienta durant la regència del rei Jordi IV, un període de principis del segle XIX que ha generat el seu propi imaginari a la ficció a partir d'obres com les de Jane Austen. La regència representa una època encara molt marcada per les convencions socials, però els aires d'una modernitat en eclosió permeten als personatges ser-ne conscients i fins i tot qüestionar-les. I com que encara no s'ha imposat la posterior moral repressiva victoriana, les ficcions romàntiques adopten un to més lleuger i progressista. Les protagonistes femenines d'aquestes ficcions d'època exhibeixen un to més desafiant i encaren l'amor des d'una posició de relativa igualtat amb la parella. Això ha permès al creador de Los Bridgerton servir una sèrie romàntica d'època en què la sexualitat entre els protagonistes no s'elideix ni se sublima, sinó que es mostra de manera més explícita i positiva.
Una de les claus diferenciadores de Los Bridgerton és com busca complaure la mirada femenina hetero. La protagonista Daphne Bridgerton (Phoebe Dynevor) no deixa d'encaixar en cert cànon de bellesa, però ho fa des d'una manera, diguem-ne, discreta. L'elenc d'actrius en general és prou divers en tots els sentits, en una producció que trenca amb les inèrcies de la representació multicultural. En canvi, la sèrie ofereix un bé de Déu d'actors masculins atractius. I aquí és sobretot el protagonista, Simon Basset (Regé-Jean Page), qui fa gala i exhibició del seu cos nu.
El ball manté a la sèrie el seu rol, típic en aquests melodrames romàntics d'època, de ritual articulador de les seduccions dins de l'ordre social. De fet, la sèrie en presenta fins a vuit amb tota la parafernàlia adjunta. Però a Los Bridgerton el matrimoni ja no és el punt final d'una relació que es forja entre dansa i dansa, sinó el pas previ a mostrar la vida sexual entre la parella protagonista. Abans el plaer femení ja s'ha manifestat a través de la masturbació. I la sèrie fins i tot atorga un component dramàtic al coitus interruptus.
