Brian Eno en un refugi de llum i so

BarcelonaAmable, distès, divertit i punyent. Així es va mostrar Brian Eno (Woodbridge, 1948) ahir a l’Arts Santa Mònica de Barcelona durant la presentació de l’exposició Lightforms / Soundforms,que es podrà visitar de franc fins a l’1 d’octubre. “És agradable ser en un país del Primer Món amb un govern civilitzat en comptes d’un govern amb terroristes nord-irlandesos”, va dir de bon principi manifestant el seu rebuig al pacte parlamentari entre la primera ministra britànica, Theresa May, i el Partit Unionista Democràtic (DUP). Eno, que no té res a veure amb l’artista que viu en una torre d’ivori aïllat del món, ha desenvolupat una carrera artística al voltant de la música i la llum, a vegades amb una sensibilitat més pop i d’altres des de paràmetres d’avantguarda, i sempre amb un discurs que defuig els estereotips i la pedanteria.

Això mateix reflecteix l’exposició comissariada per Lluís Nacenta i organitzada amb la col·laboració del festival Sónar, que, com recorda Eno, “no és una mostra retrospectiva”. “No volíem coses en vitrines perquè Brian Eno és viu, i ell insistia molt que no li fessin una retrospectiva”, explica Nacenta. Certament, Lightforms / Soundforms no és el repàs antològic de la trajectòria del pioner de la música ambient i productor de grups com U2, sinó una aproximació a un present artístic. “Sí que hi ha alguna cosa que té uns quants anys, però les obres principals són noves”, diu Eno sobre el contingut d’una exposició musical i visual que s’escampa per tres nivells del Santa Mònica, inclosa la terrassa exterior. Tot plegat amb un cost d’uns 160.000 euros.

El claustre acull New space music, una instal·lació musical creada expressament per a aquest espai. La disposició és senzilla: uns sofàs, uns llums discrets i uns altaveus. I el que sona és el fruit d’un procés de treball amb música generativa; és a dir, música creada a partir d’un arxiu sonor i d’acord amb una sèrie de normes algorítmiques. New space music, però, no mostra el procés de creació sinó el resultat. “Els algoritmes pauten com ha de sonar la música -detalla Eno-. Després l’escolto, la manipulo, i congelo les regles per fixar-ne una part. Per tant, ara ja no és una peça generativa, sinó congelada”. El procés sí que es pot seguir en un altre àmbit de la mostra gràcies a l’aplicació Bloom, però com passa en tota l’exposició, el més important no és l’objecte, sinó l’efecte que pot provocar o l’ús que cadascú en vulgui fer.

En aquest sentit, Lightforms / Soundforms és exemplar. “No és una exposició per recórrer-la, sinó per deixar-s’hi anar”, diu Nacenta. Aquest recorregut té parades especials, com ara el passadís dedicat a les Light boxes, una mena de “pintures de llum” o “pintures en moviment”; molt lent, això sí. Aparentment, el visitant veu combinacions geomètriques de colors, però a poc a poc s’hi aprecien canvis. Abans de començar la seva carrera musical i de formar part del grup Roxy Music, Eno va ser “pintor de llum”: “Pensava que estava fent pintura”, recorda. Amb els anys, les seves feines amb la llum i el so van anar confluint, i la música va anar “alentint-se”. Aquesta pausa temporal també és present a 77 million paintings del nivell 2 del Santa Mònica, una instal·lació audiovisual generativa de formes abstractes que poden recordar els vitralls d’una església en moviment; lent, això sí.

Espiritualitat laica

D’alguna manera, l’exposició transmet una mena d’espiritualitat laica, com visitar una església fora dels oficis litúrgics, i ofereix un espai gairebé terapèutic. De fet, la música d’Eno projecta un efecte terapèutic que no té res a veure amb banalitats new age. “A Anglaterra estic fent feina en hospitals i centres psiquiàtrics. Fa uns anys un cirurgià va anar amb la sogra a una exposició meva. Es veu que era una dona molt xerraire, però durant dues hores va estar asseguda i callada a l’exposició -diu sense estalviar-se humor-. El metge estava dissenyant un hospital a Brighton, amb una unitat oncològica molt gran -continua més seriós-, i jo hi vaig fer una instal·lació en una sala de 4 m2, molt íntima, que porta vuit anys i ha funcionat molt bé. Els pacients i el personal mèdic la fan servir molt. Per exemple, hi ha un cirurgià del cor que hi passa una estona abans d’una operació. Són coses que jo no havia previst quan feia la música”. Tampoc no havia previst que l’aplicació Bloom serviria perquè un pare pogués establir un vincle comunicatiu amb el fill autista. És a dir, la creativitat artística dona peu a usos pràctics que transcendeixen la pràctica artística.

Art i humanisme

Per a Eno, la creativitat és fonamental per al desenvolupament humà, però ell no considera que els artistes en siguin els dipositaris exclusius. Un dels propòsits d’Eno és “dinamitar la idea”, fixada en els últims 500 anys, segons la qual el públic no fa art. “Tot el que es pugui automatitzar s’automatitzarà, però estem en el procés de crear el món entre tots. Som els que modelem el futur i hem d’acceptar la responsabilitat de ser persones creatives”, assegura Eno fent servir un plural que no segrega les persones entre artistes i públic. “Els nens aprenen jugant, i els grans juguem a través de l’art”, afegeix alhora que lamenta que el sistema educatiu anglès ja no consideri que les arts siguin essencials.

Música a l’aeroport i Björk en una sauna

L’exposició Lightforms / Soundforms del Santa Mònica té un afegit a l’aeroport de Barcelona, concretament a la sala de recollida d’equipatges. Els viatgers que arribin a la T1 podran sentir Reflection (2017), l’últim disc de Brian Eno. La intervenció juga amb Music for airports, l’àlbum que el músic anglès va publicar el 1978 i que va sonar en altres aeroports.

L’exposició d’Eno coincideix aquest estiu a Barcelona amb David Bowie is, al Museu del Disseny, i Björk digital, que s’inaugura avui al CCCB. “Són artistes que han eixamplat els límits del pop”, diu Eno, que quan li pregunten si ha pensat a treballar amb Björk afegeix: “No sé si tinc res interessant a oferir-li”. I tot seguit recorda una anècdota si més no curiosa: “Björk i jo anàvem al mateix gimnàs i sèiem a la sauna, on debatíem sobre per què hi ha tantes consonants fortes en la llengua islandesa. Teníem diferents teories sobre això...”