El Brexit i altres monstres britànics

BarcelonaL’impacte del resultat del referèndum del 23 de juny del 2016 per deixar de formar part de la Unió Europea ha estat tan gran en la societat britànica que, tres anys després, ja es pot parlar d’un subgènere de novel·les que aborda “uns anys imprevisibles i desconcertants”, en paraules de Jonathan Coe, un dels autors que s’ha espremut el cervell per intentar donar sentit al caos del present britànic. El corazón de Inglaterra (Anagrama, 2019) s’afegeix a l’esplèndida Tardor, d’Ali Smith -disponible en català a Raig Verd- i a la nouvelle d’Ian McEwan The cockroach, encara no traduïda, sobre una cuca que es desperta transformada en el primer ministre britànic a Downing Street en plenes negociacions amb Brussel·les per sortir de la Unió Europea. “A tothom de confiança que conec el desespera la situació actual -va comentar McEwan coincidint amb la publicació del llibre a l’octubre-. Portada a l’extrem, la desesperació desemboca en l’humor”.

La dotzena novel·la de Jonathan Coe, en canvi, comença amb un funeral, potser per posar una mica de distància entre el contingut polític del llibre i la ironia a la qual té acostumats els lectors. “L’acció comença el 2010 perquè vol anar fins a les arrels del Brexit -diu-. Hauria pogut anar més enrere, fins al 2008, en què va començar l’última gran crisi econòmica, o fins al 2003, quan el Regne Unit va participar en la guerra de l’Iraq. O fins al 1979, quan Margaret Thatcher va guanyar les eleccions”. Coe es va conformar amb viatjar fins a l’inici d’aquesta dècada per no construir una novel·la encara més monumental (aquesta supera les 500 pàgines) i perquè volia que els lectors acompanyessin Benjamin Trotter, el personatge principal, des dels 50 anys fins a gairebé la seixantena.

La saviesa i la confusió d’envellir

“Molts crítics han dit que El corazón de Inglaterra va del Brexit, però des del meu punt de vista els temes principals són la saviesa i la confusió que et dona el fet d’envellir, la relació entre generacions i la crisi de valors actuals”, comenta l’escriptor. No és la primera vegada que Benjamin Trotter, que ha de publicar el seu últim llibre en una editorial local perquè les de Londres l’han rebutjat, protagonitza un llibre de Coe. L’havia presentat a El club de los canallas (2001) i n’havia continuat la peripècia vital a El círculo cerrado (2004). Aquí, el pare ancià del Benjamin mostra la seva perplexitat per l’enfonsament de la indústria britànica. La Sophie, la neboda del protagonista, és expedientada per un comentari inofensiu a una estudiant transgènere. Mentre el Benjamin s’embolica amb una excompanya d’escola, un altre personatge, el Doug, s’entén amb una diputada tory i es va veient amb un col·laborador de David Cameron, llavors primer ministre, que li va filtrant informacions progressivament més delirants sobre el futur referèndum del Brexit. “El dia després del referèndum, quan em vaig llevar i vaig saber els resultats -recorda Coe- em vaig sentir molt desorientat i decebut. Em preguntava què vol dir ser anglès, i quina mena de país era el meu. També, de retruc, em demanava quina mena de ciutadà era jo”.

Nascut el 1961 a Birmingham, Jonathan Coe parla del que ha passat al referèndum comparant-ho amb El senyor dels anells, de J.R.R. Tolkien. “La germandat de l’anell seria la Unió Europea -assegura-. Els hòbbits que viuen a les midlands són reticents a formar-ne part, però quan ho accepten en treuen beneficis”. ¿Quin paper ocuparia, en aquesta metàfora, el malvat Sauron? “Sauron és l’arquetip del mal. És complicat identificar-lo amb una figura concreta, fins i tot amb Donald Trump -admet, somrient-. Potser Sauron seria el neoliberalisme”. Des del resultat del referèndum, dia sobre el qual no escriu ni una ratlla a El corazón de Inglaterra, el país ha entrat en un període de gran incertesa. “De moment no hem sabut trobar una sortida parlamentària que no danyi el país -diu-. Els dos bàndols s’estan impacientant, però la paràlisi política és evident”. Coe considera que tant Boris Johnson com Jeremy Corbyn són “dues persones molt poc capacitades per resoldre el conflicte”. “Des de fa tres anys pot passar el que sigui -diu-. En tot això hem de tenir en compte l’atzar que ha permès que Johnson acabés sent primer ministre. De fet, penso que en les eleccions del 12 de desembre hi ha molts números perquè Johnson acabi guanyant. I serà així perquè, fonamentalment, l’oposició està molt dividida”.

Una decisió econòmica estúpida

Escòcia, juntament amb Irlanda del Nord, van ser els dos territoris que es van oposar a sortir de la Unió Europea el 2016. La jove Elizabeth Macneal (Edimburg, 1988) es guanyava la vida com a terrissaire durant la campanya del referèndum. “Vaig votar pensant que la nostra societat havia de ser més oberta i global, i quan vaig veure els resultats em vaig deprimir -recorda-. El Brexit és una decisió econòmica estúpida. No té ni una engruna d’ètica”.

Macneal va començar a escriure El taller de nines (Amsterdam/Plaza & Janés, 2019) per fugir del present. “Vaig unir la necessitat d’evadir-me del context actual amb la meva passió per l’Anglaterra victoriana. Fins feia poc m’havia dedicat al sector financer -diu-. Però el meu entreteniment secret era escriure. Després de fer un màster d’escriptura creativa a la universitat d’East Anglia i de veure com les dues primeres novel·les que havia escrit eren rebutjades em vaig donar una última oportunitat. Si no me’n sortia ho deixaria”.

La història d’ El taller de nines és la d’un triomf: es podrà llegir en 29 llengües. “M’identifico molt amb la protagonista, l’Iris -explica-. A més de treballar en un taller de nines, el seu somni secret és convertir-se en artista, i quan coneix el pintor Louis Frost s’esforçarà per millorar i arribar on ella vol”. En un carreró proper al taller hi ha el Silas, un taxidermista solitari que es comença a obsessionar amb la noia. “Amb ell comparteixo la mania de col·leccionar-ho tot, i he de reconèixer que vaig gaudir molt escrivint sobre una figura tan torturada -admet l’autora-. La novel·la està ambientada a Londres durant els preparatius de la primera Exposició Universal, la del 1851”. És una història d’amor, obsessió i mort que connecta amb el present. “Un dels vasos comunicants és la mirada sobre la dona -diu-. L’Iris vol ser pintora però també ha de fer de model, i ha d’aconseguir deixar de ser observada com a objecte per convertir-se en subjecte amb veu pròpia”.