‘Brassic’: “A la merda la classe mitjana!”

BarcelonaA la manera del “ Choose life ” d’en Renton a Trainspotting, Vinnie (Joseph Gilgun), el protagonista de Brassic, entona a l’inici de la sèrie una mena de monòleg-manifest generacional que arrenca amb un “Fuck the middle class ” per continuar enumerant un seguit d’elements, objectius i valors, del The Guardian a la quinoa, que ell i els seus amics, “els fills perduts de Blair”, envien a pastar fang. I com en el film de Danny Boyle, la colla protagonista d’aquesta sèrie britànica disposa de la seva pròpia forma d’evadir-se de la manca d’horitzons en el seu poble. Aquí no se n’escapen a través de les drogues (tot i que de marihuana no en falta), sinó des de la pràctica habitual del furt.

Així Brassic segueix evocant un imaginari deutor del cinema dels anys 90 i també recorda els primers films de Guy Ritchie, sobretot Snatch (porcs i diamants), en el retrat d’un submon criminal i alhora popular que aplega gent d’allò més diversa, del gàngster amb més poder de la comarca a la família de gitanos que organitzen combats de boxa clandestins. Vinnie ordeix uns cops a petita escala que tenen molt de delirants, des de robar un poni per a un col·lega que l’acabarà tenyint perquè no se’l reconegui a segrestar una col·lecció de peixos exòtics per encàrrec d’una exesposa enfurismada. És en el desenvolupament sempre un pèl desastre d’aquests petits crims marcats per l’esperit del tot sempre pot anar a pitjor que Brassic aconsegueix els seus millors moments còmics.

Ambientada al nord d’Anglaterra, Brassic ofereix una afinada aproximació a la vida de la classe obrera fora de l’àmbit urbà a partir d’una bona combinació típicament britànica entre humor estripat i realisme social. La sèrie incideix en l’atzucac que suposa per als joves de comarques, d’una banda, voler fugir per construir-se una vida millor i, de l’altra, sentir-se lligat d’alguna manera a la vida al poble fins al punt d’entendre aquesta marxa com una traïció. La sèrie reivindica l’orgull de classe alhora que mostra que no sempre és fàcil distingir entre una legítima voluntat de millora de les condicions de vida i la claudicació al discurs capitalista aspiracional contra el qual renega en Vinnie a la primera escena.

Referents dels 90

Brassic recull amb gràcia però sense especial originalitat tota una sèrie de referents de l’audiovisual britànic sobretot dels 90 i en constata la vigència. Com a singularitat, en Vinnie comenta al llarg de la sèrie què suposa patir com ell un trastorn bipolar i ja d’entrada, en l’inici del primer capítol, es retrata el protagonista en un moment de depressió al qual treu ferro un veí amb la típica ironia britànica. Alhora s’entén que els plans extravagants que se li acudeixen per solucionar problemes deriven en part dels seus estats eufòrics.

En contrapartida, Brassic arrossega una inèrcia a aquestes altures més que superada pel que fa a la repartició per gèneres dels rols. La diversió, la transgressió, els robatoris com a pràctica subversiva-popular que cohesiona el grup de col·legues és un privilegi masculí, mentre que l’únic personatge femení amb una mica d’entitat, l’Erin (Michelle Keegan), s’associa a ser responsable, estudiosa, maternal i veu de la consciència dels nois. Per acabar-ho d’adobar, a l’últim capítol la deixem en ple conflicte típic de comèdia romàntica carrinclona. Amb sèries com Jersey girls de plena actualitat, en aquest sentit sí que Brassic sembla d’una altra època. Aviam la segona temporada...

Joe Gilgun i Danny Brocklehurst per a Sky One. En emissió en VOSC a Filmin.