Cultura26/05/2014

El nou disc del Brams, vist per escriptors, filòsofs i periodistes

Roc Casagran, Matthew Tree, Màrius Serra, Josep-Maria Terricabras, Joan-Lluís Lluís, Isidor Marí, Eduard Voltes i David Fernàndez comenten el contingut líric de les cançons d''Anem tancant les portes a la por'

Ara
i Ara

Barcelona"Anem obrint les portes a les lletres", per Roc Casagran

Iaqui diu que la música és música, i que només importa allò que ens transmeten els instruments. Iaqui diu que l'important són les melodies, i que ens deixem de punyetes. Iaqui diu que li importa ben poc si qui canta ho fa en català (o en alguna llengua que comprèn), en xinès mandarí, en danès o en suahili.

Jo no hi combrego gaire, amb el Iaqui. Igual com en els bons contes, que si al principi apareix un clau, al final el protagonista s'hi ha de penjar, en una bona cançó, tot té el seu rol, i si l'autor decideix que en lloc de taral·lejar ho vol omplir de mots, és d'agrair que aquestes paraules tinguin sentit, estiguin pensades, encaixin correctament, i aportin el seu granet de sorra a la peça musical.

I Brams, des de sempre, ha apostat per això. Alguna cosa hi deu tenir a veure que el Francesc Ribera sigui un bon lector de poesia, que li agradin les estructures poètiques clàssiques, o que sigui aficionat a la glosa. Tot quadra.

I amb 'Anem tancant les portes a la por', el grup berguedà no fa més que continuar en aquesta línia. Sí, música. Sí, sons festius. Sí, tot el que vulgueu (i el que s'encarregaran de comentar els crítics musicals). Però a més a més, lletres amb missatge, ben escrites, rumiades, rimes reeixides, amb figures retòriques més o menys amagades, i amb els habituals deixos de rebel·lia a què ja ens tenen avesats. I sarcasme, molt de sarcasme àcid.

El sarcasme, que tampoc no és nou en Brams, supura en bona part de les cançons d'aquest nou treball, sí. Potser perquè ens toca enfrontar-nos amb un món (i un país) massa hostil, i potser perquè l'humor és l'últim que hem de perdre, fins i tot abans que l'esperança. Perquè quan ens falli l'esperança, ens podrem consolar pensant que "això ho remuntarem al partit de tornada", com ells mateixos diuen a 'El futbol és així'.

Cargando
No hay anuncios

"Anem tancant les portes a la por", obrim-les a les lletres, cridem que l'emperador va despullat tants cops com calgui, no caiguem en "un patriotisme barat / que converteixi la queixa en sacrilegi", lluitem, riem, passem-nos-ho bé, i cantem que "és tan fàcil si un s'emplaça, / sigui a l'urna o a la plaça, / a dir-ho tot".

Que amb una bona lletra, sí, ho podem dir tot. I aleshores fins i tot el Iaqui sabrà que ho podem tot.

"Tot esperant aquest moment", per Matthew Tree

La cançó clau de l'àlbum –o així em sembla– és 'Esperava aquest moment', la lletra de la qual va sobre el pas d'un suposat 'capritx d'adolescent' fins a la realitat palpable i actual, la de ser a un pas de la independència política de Catalunya (si més no) i de les possibilitats socials que aquest pas podrà comportar. Menys tres cançons (dues satíriques i l'altra lírica) totes les de l'àlbum estan escrites conscientment al caire d'aquest gran canvi (com diu el vell refrany anarquista, "Si votar pogués canviar quelcom de debò, seria il·legal": doncs, cony, ja és il·legal –gràcies al poder central– però ho farem igualment).

Per això, moltes de les lletres es llegeixen com si fossin petits assaigs que toquen diversos aspectes d'aquest pas a la independència (i més enllà). Si 'Ordre d'allunyament' resumeix la incompetència i mala fe de l'estat espanyol al llarg dels últims anys (i abans), doncs 'El més precís dels mapes' recalca la contradicció més flagrant del discurs del poder central: alhora que vol fer veure que els Països Catalans són 'un invent absurd' i per tant inexistents, esmercen uns esforços considerables en eliminar-los. Si 'Història d'Espanya' recalca les absurditats del discurs històric i cultural actual del poder central (el Lapao, els 3000 anys d'existència d'Espanya, Franco com a alliberador...) doncs 'Anem tancant les portes a la por' i 'No dependre' afirmen la voluntat de no deixar-se acoquinar i de gaudir d'una independència que supera de molt el "patriotisme barat". 'La clau de volta' marca el punt exacte en què ens trobem ara: "com cony hem arribat fins aquí".

Cargando
No hay anuncios

Des de la primera cançó fins a 'La clau de volta' doncs, tenim, ja ho hem dit, una mena d'assaig (mogut!) estructurat a l'entorn de la separació imminent d'un estat gens benvolent; ara bé, també hi ha un parell de cançons que es foten del futbol ('El futbol és així') i de les consignes suposadament sàvies sobre la salut ('Aiguòlics anònims'). De fet, fa temps que veiem com les notícies esportives acaparen una part desproporcionada dels programes informatius, sense que ningú, aparentment, vegi l'absurditat de donar el mateix pes a –posem per cas– la massacre constant que és Síria i a un partit del Barça (o de qualsevol altre equip). Que escoltin la cançó de Brams, doncs –que contrasta notícies esfereïdores amb comentaris esportius en el millor estil dels CRASS– i potser ho veuran més clar. Pel que fa a 'Aiguòlics anònims', es tracta d'una celebració amagada –i, sospito, ben berguedana– de l'alcohol, els sentiments de la qual no puc sinó compartir.

Però si hagués de triar una cançó preferida, seria, sens dubte, 'Si la vida fos un dia': una celebració de la vida com una barreja de gaudi i militància influïda pel pas del temps. Una perla de lletra, una perla de cançó. Al cap i a la fi, per molt o poc es puguin aconseguir segons quins objectius polítics –i Brams no són sinó un grup feliçment polititzat– el que importa és com es viu el procés i tot el que es viu pel mig i tot el que queda al final:

"Si la vida fos un dia

i la mort quan un s'adorm

després de fer baixar l'últim got de vi

Cargando
No hay anuncios

deixaria embolicada

la saviesa del camí

perquè demà la trobin aquí".

Ja m'agradaria fer el mateix, ja.

"M'agrada el dring...", per Màrius Serra

Cargando
No hay anuncios

M'agrada el dring de les lletres del nou disc dels Brams. M'agrada des del mateix títol. Això d'anar tancant les portes a la por ja traça un camí. La claredat expositiva no obsta perquè les lletres bràmiques siguin pulcres, quasi pulquèrrimes, tot demostrant que es pot fer anar la destral de la insubmissió i no ser destraler. Resulta notable l'exploració de paradoxes ("els qui, volent negar-ho, ho feu evident"), la ironia extrema ( per exemple a 'Història d'Espanya, explicada pels espanyols'), el xoc al·legòric de contraposar els tòpics del futbol a notícies devastadores (a 'El futbol és així') o la translació a l'àmbit col·lectiu de conceptes individuals com ara l'ordre d'allunyament. Amb aquest 'Anem tancant les portes a la por' els Brams van desmentint que el seu nom només evoqui la cridòria. Qualsevol dia escriuran una lletra per a la 'Cançó de bressol' del seu cosí Johannes, aquell que escrivia el cognom amb hac intercalada.

"Breu comentari a 'Anem tancant les portes a la por', de Brams", per Josep-Maria Terricabras

El nou disc de Brams consta de dotze lletres d'en Titot. De fet, només onze són d'ell, perquè la primera és el cant XXV de 'La Pell de Brau', de Salvador Espriu. Justament és el vers final d'aquesta primera lletra ("anem tancant les portes a la por") el que no solament dóna títol al disc sinó que dóna el to a les altres lletres i les arrossega amb ell. Poc després aquell vers és replicat expressament, però encara amb més força, en una altra cançó: "fermament anem tancant les portes a la por".

En el seu conjunt, el disc respira denúncia i ironia, coratge i utopia ("Però, de coses impossibles, què en sabràs? / Tot és impossible fins que ho fas!"). Certament, el disc respira i respira bé en la seva contundència, tant quan aplana la independència ("és no dependre") política de Catalunya, sense oblidar els Països Catalans, com quan proclama la raó explosiva com a criteri revolucionari ("I per tant ser revolucionari / és tan sols activar la raó, / és anar-hi, anar-hi i anar-hi, / és exercir de detonador").

Brams fa un disc oportú per al moment social i polític que viu Catalunya. Els seus textos concorden amb les aspiracions d'un poble que "esperava aquest moment". El poble l'esperava. Brams, també. Ja és aquí.

Cargando
No hay anuncios

"A la taverna de Brams hi escriu Ribera", per Joan-Lluís Lluís

Ens vam trobar rere un escenari muntat per l'ANC a la Jonquera, el 2012, poc abans de les nostres intervencions respectives, i quan vaig preguntar a en Titot quina cançó cantaria em va dir que preferia parlar. Amb una cançó només pots comunicar una idea, amb un discurs pots amollar-ne dues o tres, va explicar-me. I és així com vaig adonar-me que de debò en Titot havia deixat el lloc a Francesc Ribera i com Francesc Ribera viu les seves cançons com a eines limitades però necessàries de comunicació política. Les cançons del seu repertori cada vegada més tenen una missió: convèncer i encoratjar, i és evident que el darrer disc de Brams porten aquesta marca. Ho deixa clar el vers de Salvador Espriu que apareix tres vegades: com a títol del disc, com a títol d'una cançó, i com a conclusió del poema musicat en obertura. "Anem tancant les portes a la por". Un vers que esdevé lema i que pot ser una graella de lectura de les lletres d'aquest disc, i d'algun altre anterior.

Com a lletrista, Francesc Ribera no parla de la necessitat d'independència de Catalunya i dels Països Catalans, ni de revolució social, més aviat construeix ficcions o basteix discursos que situen l'oient en el moment en què tot això passa o quan ja és una realitat consolidada, una vegada vençuda la por. És així com s'adreça a alguns saquejadors del país: "Exigim que sense cap demora / donis ara compliment / a l'ordre d'allunyament" ('Ordre d'allunyament'). O com fa aquest balanç: "I si som on som ara / és perquè no ens aturàrem" ('Esperava aquest moment'). Francesc Ribera intenta convèncer qui l'escolta no pas pintant situacions intolerables sinó ensenyant els remeis a aquestes solucions, fent ús sistemàtic de la capacitat de raonar: "I per tant ser revolucionari / és tan sols activar la raó, / és anar-hi, anar-hi, anar-hi, / és exercir de detonador" ('La clau de volta'). Brams com a detonador autodeclarat, doncs, i Francesc Ribera com a pedagog tossut, constant i aparentment incombustible.

El to de les cançons sempre és festiu i els brams de victòria mai no esclaten gaire lluny d'una taverna. Deu ser l'excusa que es dóna Francesc Ribera per deixar que el Titot postadolescent encara tregui el cap i canti les excel·lències de l'alcoholèmia. Ara bé, el consum d'alcohol no seria un element objectivament antirevolucionari, destinat a allunyar els ciutadans de la resolució de problemes reals? El resultat d'aquesta dèria alcohòlica, que contrasta clarament amb la resta del disc, és, però, prou divertit: "No begueu aigua! Cal ser fort! / Tothom que ho ha fet tard o d'hora, s'ha mort" ('Aiguòlics anònims').

Posada a part aquesta cançó, el disc té una coherència evident, de tema en tema, de revolta en revolta, de sornegueria en sornegueria: "Però allò que tant / confon i estranya, / amb la història tan gran / que té Espanya / és que alguns vulguin fotre el camp" ('Història d'Espanya'). Així Francesc Ribera dóna a Brams el to inconfusible de banda de combat, però de combat inevitablement guanyat. I és d'aquesta òptica, que no és optimista sinó positiva i pragmàtica, que neix la força d'uns textos que, si no, podrien semblar monòtons de tant repetir que "hi ha una cosa / que predisposa / a deixar enrere / tota barrera / i que és propensa / per poder vèncer / i és tenir raó" ('La clau de volta'). I si tot plegat encara cuegen rastres adolescents, també es veu a venir el Ribera madur, que passa a frec de la introspecció, a 'Si la vida fos un dia', el text literàriament més aconseguit i que evidentment tanca el disc: "Si la vida fos un dia, / i la mort quan un s'adorm, / després de fer baixar l'últim got de vi / deixaria embolicada / la saviesa del camí / perquè demà la trobin aquí". Perquè la revolta permanent, per romandre viva, necessita el coneixement íntim de la pròpia finitud.

Cargando
No hay anuncios

"Lletres de batalla de Brams, tancant la porta a la por", per Isidor Marí

En Francesc Ribera m'envia, acabat de sortir del forn, el darrer disc de BRAMS, 'Anem tancant les portes a la por'. El títol del disc és el darrer vers d'un poema de 'La pell de brau', d'Espriu, que també ha estat musicat i és una de les cançons del recull. Totes les altres lletres són de Francesc Ribera, i responen als esquemes de les cançons de combat (per això m'han fet pensar en les lletres de batalla amb què es desafiaven els cavallers medievals, com ara Joanot Martorell).

Són lletres treballades, elaborades formalment, sense sortir de l'estètica i del llenguatge del rock dur. I aquest és un dels mèrits principals del lletrista, perquè massa sovint els cantants de rock obliden que la cançó té lletra, i que pot ser bona o dolenta per la lletra com per la música.

He dit que són cançons de combat i hauria d'afegir que s'inscriuen plenament en el combat actual, democràtic i pacífic, per la independència de Catalunya. Sense cap ambigüitat, s'hi estigui més o menys d'acord. Si el "procés" necessita cançons, aquí en té una pila.

Al mateix temps, aprecio la ironia o el sarcasme que acompanya alguns dels textos, com ara 'El futbol és així', perquè és cert que molta gent només veu la pilota i perd el món de vista, igual que oblida que Catalunya és més que un club.

Cargando
No hay anuncios

Anem obrint les portes (i els ulls, i els camins) a un món més just, lliure i democràtic, en què el nostre país sigui sobirà i responsable de corregir els seus propis defectes.

"Articles d'opinió musicats", per Eduard Voltes

Les cançons de Brams són articles d'opinió musicats, sempre ho han estat. No només no s'escapen de la realitat sinó que la busquen, i quan la troben l'esquarteren amb humor, mala llet i molt poca misericòrdia. De l'últim disc, però, jo em quedo amb la que em remet més i millor al Titot que jo conec i m'estimo: 'Si la vida fos un dia'.

"Poble que canta mai mor", per David Fernàndez

Per molts, molts més dels que alguns pensen des dels seus despatxos oficials, les lletres en tenen la culpa. De tot plegat. Pedagogia de la revolta necessària i pentagrama de la feina per fer, a principis dels anys 90, les lletres de mil cançons eren gairebé els únics codis, els missatges imprescindibles i les proclames boca-orella de les que disposàvem. No hi havia pas Twitter. I les lletres compartides esdevenien les xarxes socials d'aleshores. La propagació de la idea era gairebé clandestina, lluny dels altaveus dels poder i fins i tot encara és una història per escriure: aleshores tota era cosa de concerts a peu de plaça, cassets que 'rulaven' de mà en mà i melodies taral·lejades en cada manifestació. D'allà venim. D'una banda sonora original escrita en un paper en blanc on calia desdibuixar el present i redibuixar un altre futur. I així, passa que passa que una nena de Nicaragua ja forma part indestriable de les nostres utopies quotidianes.

Cargando
No hay anuncios

La lletra, sempre i finalment, és el missatge de debò, el que s'escola i escala l'esperança, el que crea i ens recrea en nosaltres mateixos, el que recala a la neurona i projecta el cervell. La que desconstrueix, destitueix, les mentides mil cop repetides de cada dia. Música i lletra, i també i per què no, imatges que diuen més que mil. Com aquest 'black power' revisitat de la portada del darrer treball dels Brams. Reminiscència òbvia dels punys negres alçats als jocs olímpics del 1968 a Mèxic. És també tota una declaració de principis. Visual, escrita, inscrita.

Comptant "equívocs, giragonses i entrebancs", i malgrat tot, encara retruny avui la sòlida certesa que en Titot ens va regalar al Concert per la Llibertat del juny de l'any passat, reblant de tot el clau del que som i no som encara: "i tenim un exèrcit, un exèrcit que fa tres-cents anys que ens defensa, i gràcies a ell no hem estat destruïts com a poble. I aquest exèrcit es diu cultura i els nostres soldats són mestres, actors, escriptors, científics, investigadors i els milers de milicians voluntaris de la cultura popular de cada poble i cada barri".

I així seguim. Esperant el moment. A base de lletres que xiulen i xiuxiuegen des d'un resistent mapa gramatical arreu dels Països Catalans. Perquè clar: "just do it", poble que canta mai no mor. Perquè es podran endur els instruments. Però mai la música. I menys encara les lletres. Que sempre corren lliures. Com el vent.