Boyhood

A aquestes altures de la pel·lícula, tothom coneix Boyhood com el film que retrata el creixement d’un noi des dels 6 fins als 18 anys. Un experiment que Richard Linklater aborda contraposant magistralment la imponent dimensió èpica del projecte amb el trencadís intimisme de les imatges. Una bella paradoxa que amaga un altre combat encara més crucial: el que protagonitzen el cinema narratiu i un altre de més contemplatiu. Diguem que la idea de filmar el camí cap a l’edat adulta d’un noi no és nova: la trobem en la mítica sèrie de pel·lícules de François Truffaut sobre Antoine Doinel i, de manera no menys transparent, a la saga de Harry Potter. El que potser no és tan habitual és trobar un film tan desinteressat a “explicar” una gran història i tan obsessionat a “capturar” petits moments de pura i realista veritat fílmica: un nen que descobreix l’horitzó de la mortalitat en el cos d’un ocell mort, una mare que rep la fiblada del pas del anys en l’aniversari del seu fill o un noi que descobreix que no hi ha res més útil que perdre el temps.