Bouvetoya: Les bones intencions

GironaQuè pot fer el teatre davant una pandèmia que l'aniquila? Com pot resistir i reivindicar el seu valor intangible? Hi ha algun lloc al món on cotitzi la bellesa i la poesia? Això es van plantejar Ivan Benet, Cristina Genebat, Julio Manrique i Sergi Pompermayer. I va sortir-ne Bouvetoya com acte de resistència, inspirada per la distopia de Ray Bradbury Fahrenheit 451 (molt agafat pels pèls) i l'il·lusionisme màgic de Shakespeare (La tempesta), que és qui realment atia l'aventura. I així se'ns presenten, com a supervivents amenaçats en un espai de resistència (el teatre) en format de conferència.

Bouvetoya és així mateix la distopia propera (situada al 2026) d'una pandèmia que no s'acaba i que aboca el teatre a la desaparició, protagonitzada per un grup d'actors, actrius i amants de l'art dramàtic que emprenen un viatge cap a una illa màgica al "cul del món" (molt ben documentat el seu aïllament a la zona austral de l'Atlàntic) a la recerca d'una experiència anímica que els reconforti ni que sigui per uns moments, per una estona... com el teatre, esclar. Una proposta plena de bones intencions però no gaire reeixida pel que fa al fons de les qüestions, a la profunditat de la reflexió, amb un esquemàtic tractament dels personatges. Defectes lligats a l'elaboració del text a vuit mans.

Si bé aconsegueix l'objectiu d'entretenir gràcies a una posada en escena àgil i a la bona feina dels sis intèrprets, el conjunt s'assembla massa a l'aventura adolescent d'un grup d'amics i coneguts que volen fugir de la seva realitat per trobar alguna cosa diferent. Un grup poc heterogeni, tot sigui dit, que s'embarquen sense saber gaire bé el que van a buscar, que viuran un aventis amb guateque inclòs una nit de tempesta que molt em sembla no els canviarà gaire la vida. Obviant, doncs, que el gran poder de l'art és el de canviar les persones, si més no la seva mirada sobre el món.

Al final, hi ha una escena de voluntat poètica que consagra el teatre com el món dels somnis; aquest somni no ens quedarà a la memòria, encara que una bona part del públic gironí aplaudís a peu dret la inauguració del festival Temporada Alta.