Visita al castell de Balsareny: una bota de vi gegant on entraven nens... i rates!

Balsareny“Jo hi he cantat, aquí”, em diu el David, amb un somriure generós. Som a la planta baixa del castell de Balsareny, a la sala del Tinell, de cinc magnífics arcs gòtics. “Vaig fer-hi un concert amb el cor Lerània. Té molt bona sonoritat”, diu el David Repullés, que ha cantat en bandes de rock, funky, al Barcelona Gospel Messengers, a La Banda del Coche Rojo, al duet acústic Filferro... i aquest estiu ho deixa tot per embarcar-se en una gira mundial com a cantant del Cirque du Soleil.

El nostre guia, Salvador Portabella, ens explica que en aquest castell s’hi han fet un munt d’actuacions. Hi han participat, per exemple, fa un grapat d’anys, Els Joglars i Joan Font (junts!), i també Guillermina Motta i Joan Manuel Serrat (també junts). “Això és història recent, perquè la història del castell comença al segle X. El primer castell de Balsareny va ser construït en temps del comte Sunyer I, fill de Guifré el Pilós: era una torre de defensa en els temps en què el Llobregat feia frontera amb els territoris controlats pels musulmans”, ens explica.

“La seva època d’esplendor és la segona meitat del segle XIV, quan el baró i senyor del castell, Ramon de Peguera, l’amplia i li dona més o menys la forma actual, això sí, amb permís del rei PereIII”, ens explica el Salvador. És una època de puixança, de grans projectes, en què es construeix la séquia ( síquia, en diuen aquí) de Manresa, que neix al riu Llobregat, justament al peu del castell, on abans hi havia una petita resclosa que feia anar un molí. “La séquia és un canal que porta aigua des de Balsareny fins a Manresa. Per fer-la es van haver de construir mines i una trentena d’aqüeductes que salven els desnivells del terreny per on passa. ¿Sabíeu que té tan sols un desnivell de 10 metres al llarg del recorregut?”, ens fa notar el Salvador, apassionat del castell de Balsareny. Durant molts anys s’ha dedicat a vendre calçat i ara és president del Gremi d’Agents Comercials de Manresa. Fa de guia del castell i és membre del grup que hi fa visites teatralitzades.

Som ara a la sala del costat del Tinell. L’element estrella d’aquest espai és una bota de vi gegant. “En aquesta bota -ara buida-, del segle XVII, hi caben uns 3.000 litres de vi”. Es diu que la feien netejar als nens, que hi caben a dintre. Abans que hi entressin hi ficaven un ble encès; si s’apagava, volia dir que no hi havia prou oxigen i que no podien entrar-hi. “Per mantenir el cos del vi hi posaven rates”, ens diu el Salvador. Tots fem “Uaaacs!”, o alguna cosa similar. “¿Sabíeu que el rei Joan I el Caçador, «amador de la gentilesa», quan es va allotjar al castell, en va lloar el bon vi que li servien?”, ens diu.

Passem pel pati central, el pati d’armes, al mig del qual hi ha un pou que permet treure aigua d’una cisterna, i pugem per unes escales fins a la primera planta, on es troben les cambres, els salons i la cuina. Entrem en una espaiosa sala, amb una gran taula que, tanmateix, queda petita en un espai tan immens, sobretot pel que fa a l’alçada. Aquest és un castell privat, propietat dels Alòs Martín. Les parets estan guarnides amb quadres, la majoria foscos. N’hi compto ben bé un centenar. M’evoquen els del Greco. N’hi ha de totes les mides, de grans i de xics. Soc en una espectacular -i desconeguda- pinacoteca al cor del Bages. “Hi ha molta fullaraca, però també algunes obres valuoses. Algunes han sigut cedides pel Museu del Prado”, diu el Salvador.

L’Àlex Pascual, amic “de sempre” del David, que també ens acompanya, s’asseu en una cadira de sis potes d’aquesta sala. I de seguida ho fa el David. Tots dos són del Bages i els feia una il·lusió especial fer una visita guiada a un dels millors monuments de la comarca. Resulta que és la cadira on seia l’Emili Juncadella al castell de Montesquiu, que vaig visitar fa uns dies! Ja començo a estar familiaritzat amb l’univers dels castells. Hi veig també un piano, instrument prou habitual en altres castells. I, a la cuina, un altre element d’allò més singular, que vaig veure a la col·lecció de porrons del castell de Peralada: “el porró del pare”, que té la canya llarguíssima: d’aquesta manera el pare de família servia els fills sense haver-se d’aixecar -i controlava el que bevien!-. En aquest castell, que té la bota de vi tan gran, potser sí que calia controlar el beure!

A la cuina ens crida l’atenció un armari de fusta fosca. Era la nevera del temps en què encara no hi havia electricitat. “La meva mare m’explicava que així conservaven els aliments, quan era petita, a Sant Vicenç de Castellet”, diu l’Àlex, que coneix el David des de la infantesa, des que anaven a l’escola Flama, de Sant Fruitós de Bages. Una escola especialment creativa, cosa que de ben segur que ha sigut la llavor perquè hagin esdevingut excel·lents dissenyadors, tot i que ara el David es dedica només a la música. “Conservar els aliments amb gel va suposar un gran avenç; abans del gel, es conservaven amb pots o amb sal”, explica l’Àlex. “La mare m’explicava que compraven el gel a pes, en barres allargades. El gel tenia, lògicament, una durada curta, i quan es fonia tota l’aigua regalimava fora de l’armari”.

De camí cap al castell de Castellcir -el meu nou objectiu-, me’n vaig amb la sensació d’haver vist coses permanents, com la gran bota de vi, que ja no es fa servir però continua al seu lloc de sempre, la séquia que du aigua des de fa sis segles, o l’amistat entre l’Àlex i el David.