“La bondat és més fonda que el mal”

Barcelona“No ens han expulsat de cap paradís. Sempre n’hem estat fora. En veritat, i per sort, aquí el paradís és impossible ”. El nou assaig de Josep Maria Esquirol, La penúltima bondat, comença amb aquesta doble constatació: d’una banda, l’ésser humà ha de situar-se per força en un espai no idíl·lic -que ell denomina “els afores”-; de l’altra, és una sort que això sigui així, perquè a la realitat que coneixem “no hi ha ni plenitud ni perfecció”, però sí “afecció infinita -commoció- i desig”.

“Dono classes de filosofia a la Universitat de Barcelona des de fa trenta anys -diu-. Paral·lelament, he anat fent un camí d’escriptura lent, que s’ha concretat en una desena de llibres”. El trajecte editorial d’Esquirol va arrencar el 1988 amb Raó i fonament (PPU), i des de llavors ha anat publicant en editorials com Pòrtic, Herder i Gedisa, fins que el 2015 es va incorporar al catàleg de Quaderns Crema i Acantilado. “ La resistència íntima va tenir un recorregut intensíssim”, explica l’editora Sandra Ollo. L’assaig ha esgotat sis edicions en català i set en castellà, i el 2016 va rebre el Premio Nacional d’assaig. “Esquirol partia del concepte d’intempèrie i desenvolupava una teoria sobre la necessitat que tinguem cura els uns dels altres -diu Ollo-. A La penúltima bondat porta el seu desenvolupament més enllà de la cura i posa sobre la taula dues paraules importants: la generositat i la generació”.

“Tot el que es genera pot degenerar fàcilment -adverteix el filòsof-. Perquè es doni un contrari no cal fer un desplaçament gaire gran. Un dels problemes del present són les situacions d’indiferència, en què no ens sentim interpel·lats pel que passa al voltant. Aquest fet és inquietant. De fet, va ser Adorno qui va escriure poc després de la Segona Guerra Mundial que calia parar atenció a la fredor de les persones, que és un equivalent de la insensibilitat”.

Reivindicar la sensibilitat

Encara que no defugi abordar la maldat humana (“només a través de l’experiència del mal es coneix el mal”, escriu), el nou assaig d’Esquirol mostra una mirada més optimista que en el llibre anterior. “La bondat és més fonda que el mal -assegura-. També és més radical. Amb això no vull desmerèixer l’extensió del mal ni tampoc la seva intensitat. El llibre és una apologia i una defensa d’allò que intensifica la vida. Hi ha dues menes d’accions: estimar, en totes les seves accepcions, i pensar”.

Esquirol explica que als seus últims assajos pretén fer “una reflexió sobre el nucli de la vida humana”. En aquest sentit, un dels conceptes que reivindica a La penúltima bondat és la passivitat. “Normalment la vinculem a la capacitat de rebre, però tal com jo l’entenc, la passivitat es vincula a tothom que pot ser afectat per una cosa -diu-. La passivitat es relaciona amb la sensibilitat, una altra paraula que a vegades s’utilitza de forma emmelada: el fet de ser sensibles vol dir que som afectables, tant per allò que ens omple de goig com pel que ens pot fer mal. Passivitat i passió s’avenen”.

En relació a l’actualitat, Esquirol alerta de la “proliferació del llenguatge cientificista”. També apel·la al context polític: “Hauria de costar menys acceptar que tots estem en la mateixa riba i que ningú és superior a ningú. Hi torna a haver la necessitat de defensar els valors de la Revolució Francesa: la llibertat, la igualtat i la fraternitat. El més important dels tres és l’últim. El pecat bàsic que es dona aquests dies és el de la supèrbia i l’orgull”. Per aquest motiu, el filòsof defensa que “si hi ha un camí polític que voldria obrir una reflexió antropològica com la del meu llibre és una anarquia en sentit franciscà”.