Les bombolles franceses de la família

BarcelonaQuan Rafel Nadal (Girona, 1954) escrivia Quan érem feliços , 44è Premi Josep Pla de narrativa, va quedar captivat per la figura de Francisco Oller, el seu besavi, però va decidir deixar-la per més endavant. Era una altra història i un altre moment. A Quan érem feliços evocava el món de la infància i l'adolescència, la Guerra Civil, la postguerra, el franquisme i la Transició. Ara, a la novel·la Quan en dèiem xampany (Columna), Nadal viatja una mica més enrere: a finals del segle XIX, a la ruïna que va suposar la fil·loxera i a la cruesa posterior de la Primera Guerra Mundial. L'afany és el mateix: recuperar espais, personatges, fins i tot olors i sabors, perduts en la boira dels records de la seva família.

En les dues novel·les, el periodista i escriptor no dissimula l'admiració per les generacions que l'han precedit. El fascina l'esperit de lluita del seu besavi, la capacitat de tornar a començar una vegada i una altra i com va fer front a les adversitats d'un segle convuls. "El meu besavi va posar la feina, el negoci, la creació d'una indústria per sobre dels interessos personals", diu Rafel Nadal.

Els rituals del cava

La novel·la de Nadal comença i acaba amb la mateixa escena: una celebració familiar. A casa dels Nadal Oller sempre se segueix el mateix ritual: es destapa una ampolla de xampany, el seu pare en demana el tap, l'observa, el flaira, el fa rodar entre els dits i sentencia, quan hi reconeix les inicials F.O. (Francisco Oller): "Bon tap!" "La història del besavi pot acabar desapareixent, però queda la fàbrica i els llocs de treball. El meu besavi ha triomfat perquè la seva obra perviu", argumenta Nadal. L'obra que perdura és la fàbrica de taps de suro Francisco Oller, a Cassà de la Selva.

El besavi de Rafel Nadal, Francisco Oller, va decidir marxar d'una terra arrasada per la fil·loxera quan tenia 16 anys. Era orfe i es va endur una flassada, pa amb truita de mongetes i botifarra i la benedicció del mossèn. Va creuar la frontera i es va plantar a França. "Cinc anys després era l'encarregat d'una fàbrica i va acabar fabricant els seus propis taps de suro a Reims [una de les capitals del vi de Champagne]. És sorprenent la rapidesa amb què se'n va sortir i es va afrancesar. Va decidir ser francès i es va fer francès", explica Nadal.

Tres filles nascudes a França

Amb el besavi, Nadal va endinsar-se en el món de les tres filles, totes nascudes a França. El va fascinar la valentia amb què van defensar la llibertat personal. "Eren tres dones molt poderoses. M'hauria agradat conèixer millor l'àvia Angèle. No era gens donada a la confessió pública. Tenia algunes arestes molt difícils. No era carinyosa i marcava les distàncies. Representava el mite d'Europa. No depenia de cap home, però d'això no en feia cap gran teoria", diu Nadal. L'Angèle es va posar al capdavant de la fàbrica de Cassà a principis del segle XX. La Yvonne era una gran lectora que als estius apareixia amb un descapotable. "Era molt avançada al seu temps. La van fer casar i va durar 15 dies", diu. I l'Hélène es va enamorar de l'encarregat de la fàbrica, el seu pare no ho va acceptar i en plena Primera Guerra Mundial va agafar tota sola un tren i es va plantar a París.

Nadal descriu les convulsions del segle XX, però hi ha un capítol que el té captivat. "Sóc la primera generació que no ha viscut una guerra. Tinc una certa obsessió amb la Primera Guerra Mundial. Va ser una guerra de trinxeres i baionetes. Als que van anar al front, amb 16 i 18 anys, quan es van refer i van tenir mainada els va tocar anar a un altre front, el de la Segona Guerra Mundial. Reims va ser bombardejada durant cinc anys", diu Nadal.

"La generació anterior no va treballar la memòria, van viure a corre-cuita. A molta gent no se'ls ha despertat la memòria fins que no els he començat a parlar del passat", explica. Nadal no té por d'implicar-se emocionalment amb el que narra. "Hi ha un gran esforç d'investigació que serveix per deduir una dada. Els personatges són tots reals, però invento escenes que intenten recollir tot aquell món", diu.

El llibre acaba i comença amb un moment crític de la història familiar. Els Nadal Oller van estar a punt de perdre el control de la fàbrica el 2004. Hi van plantar cara. I tenien la clau d'una caixa forta que conté la història d'aquesta coneguda família catalana. Els documents i cartes que s'hi guardaven també han servit a Nadal per fer fora l'oblit i copsar un món perdut.

L'amor pel suro i el glamur del xampany

"El suro té una composició cel·lular gairebé humana", diu Rafel Nadal envoltat d'escorces d'arbre que aviat seran taps de xampany i cava. Nadal va voler presentar Quan en dèiem xampany a la fàbrica de taps de suro que va fundar el 1892 el seu besavi a Cassà de la Selva, i avui exporta arreu del món i no deixa de modernitzar-se. Al llibre hi ha dos mons paral·lels que mai s'arriben a tocar del tot. L'un és el de la terra i la pagesia de les terres gironines. L'altre, el glamur del xampany francès i la societat francesa de Reims. També hi ha algun personatge que hauria preferit quedar-se a França. L'àvia de Nadal, la dona distant que imposava l'ordre i la disciplina, parlava amb un accent francès voluntàriament marcat. "Deia les erres tan franceses com podia", recorda Nadal. Quan creuava la frontera cantava La marsellesa . Per ella, França era el millor país del món.