Les bombes de Palomares: 50 anys de silencis

BarcelonaEl 17 de gener del 1966 van caure quatre bombes termonuclears sobre la petita població de Palomares (Almeria). No van esclatar, però dues van deixar anar la seva càrrega. Es considera el pitjor accident nuclear de la Guerra Freda, però cinc dècades després continua havent-hi molts interrogants oberts. I el més alarmant: la zona encara està contaminada. Ho demostra el fet que l’octubre passat els governs nord-americà i espanyol van firmar un protocol per fer una segona neteja de Palomares.

Amb l’acord també s’ha aconseguit arrencar dels Estats Units un compromís llargament reivindicat: repatriar les deixalles radioactives i enterrar-les a Nevada. “El text, però, no especifica ni quan ni com ni qui ho farà. Tampoc s’ha deixat clar el pressupost”, assegura Rafael Moreno Izquierdo (Madrid, 1960). Aquest periodista i professor acaba de publicar La historia secreta de las bombas de Palomares. La verdad sobre el accidente nuclear silenciada durante 50 años (Crítica).

Documentar el llibre no ha sigut una tasca gens fàcil. Moreno ha estat investigant durant vint anys i recopilant dades i informació des que va ser corresponsal de l’agència Efe als Estats Units. El seu llibre progressava a mesura que els Estats Units anaven desclassificant documents. “Però no he aconseguit cap document espanyol sobre l’accident de Palomares”, assegura.

Arxius desapareguts

“La resposta general de totes les institucions espanyoles, quan he preguntat, era que no en tenien cap paper. El Centre d’Investigacions Energètiques, Mediambientals i Tecnològiques (CIEMAT) no m’ha contestat. He anat a l’arxiu de la Presidència del govern i m’han dit que no tenien cap document. El ministeri d’Indústria tampoc tenia res als arxius. En definitiva, no tinc fonts espanyoles”, detalla Moreno.

L’únic document de fonts espanyoles que té és el que va localitzar a l’Arxiu General de l’Administració Pública d’Alcalá de Henares: unes capses que contenien documents, sobretot factures, de la primera neteja de Palomares. “La societat civil hauria de demanar més transparència. Durant molts anys ningú ha denunciat res”, diu el periodista i professor. De moment, però, les reivindicacions en aquest sentit han tingut poc èxit. El juliol passat Ecologistas en Acción va denunciar el “desinterès” i la “inactivitat” dels responsables de les administracions per resoldre el problema de la contaminació de Palomares. El 14 de gener d’aquest any la Fiscalia General de l’Estat va decidir arxivar la investigació amb l’argument que autoritats i funcionaris competents han fet nombroses investigacions des de l’any 2004.

Tanmateix, Moreno no creu que se n’hagin fet prou: “El plutoni és més perillós amb els anys. Es converteix en americi, que s’origina amb la desintegració del plutoni i es dispersa més fàcilment”.

Estudis incongruents

A Palomares hi ha uns 50.000 metres cúbics de terra contaminats amb concentracions d’americi-241. El 2001 el director del CIEMAT, Félix Ynduráin, en un document que va enviar al Congrés de Diputats, va reconèixer que el nivell de contaminació era molt superior al que havien estimat prèviament. El 2004 es va prohibir l’accés a la zona i es van expropiar els terrenys contaminats que havien sigut urbanitzats i cultivats des del 1974. S’hi havia construït i s’hi havia conreat durant trenta anys, perquè ningú havia dit que fos perillós. “No hi havia cap certificat ni cap llei que digués que no es podien utilitzar”, diu Moreno, que ha trobat moltes incongruències en els estudis que es van fer sobretot entre els habitants de Palomares. “Potser hi ha una explicació sobre per què les dades no encaixen, però no l’he trobat. Tampoc he tingut accés a tota la documentació”, diu.

No va ser fins al 1967 que es va fer una primera investigació entre 100 persones, entre les quals hi havia disset guàrdies civils que van participar en les feines de vigilància hores i dies després de l’accident. No hi ha documentació sobre els resultats ni si es va fer un seguiment d’aquesta població. “No hi ha constància de cap mort ni malaltia relacionada amb l’accident. Però la informació és escassa i parcial”, afegeix. El periodista qüestiona també els criteris per fer el seguiment sobre la salut de la població de Palomares. “El 2012 es va canviar el criteri i es va decidir que sotmetre’s a exàmens era voluntari. Qualsevol persona es podia presentar als serveis mèdics. No és gaire rigorós fer-ho tan aleatori”, reflexiona Moreno.

A l’imaginari col·lectiu queda una imatge de Palomares: Fraga banyant-se al Mediterrani amb els periodistes Carles Sentís, Carlos Mendo i Federico Abascal. La idea no va ser de Fraga sinó de Robin Chandler, la dona d’Angier Biddle Duke, l’ambaixador nord-americà. Moreno explica dues versions sobre com va anar el bany. La versió nord-americana assegura que Fraga va decidir banyar-se sense l’ambaixador nord-americà, però aquest, que era a prop, es va treure el vestit fet a mida, va agafar un banyador humit d’un Navy Seal i va córrer per ficar-se a l’aigua i ser immortalitzat. La versió espanyola diu que Fraga va convidar Biddle a canviar-se en una tenda de campanya i banyar-se amb ell. Sigui com sigui, ministre i ambaixador es van fer veure durant uns quinze minuts amb els Meyba i després va continuar l’escenificació amb banda musical i pancartes com “No demanem res”, “Esperem el turisme” i “Les tropes de Wilson s’han portat correctament amb Palomares”.

Mig segle després, però, s’ha demostrat que Palomares no estava tan net com abans que el bombarder B-52 col·lisionés amb l’avió d’aprovisionament KC-135 i caiguessin quatre bombes termonuclears. Dues van quedar intactes (una va caure a terra i l’altra al mar). Les altres dues es van incendiar i van alliberar 20 quilos de plutoni altament radioactiu.