Bombes sense metralla
Pere Riera és un bon autor que està creixent. Mal favor li fan, al TNC, de situar-lo ja com a consagrat després de dues peces estimables ( Lluny de Nuuk , Desclassificats ) que demostren que sap escriure, que domina els recursos dramàtics i que té ganes d'interessar a l'espectador.
Barcelona és una obra ambiciosa, un drama ubicat el març del 1938, durant els bombardejos de l'aviació feixista alemanya i italiana sobre la ciutat. Riera vol mostrar com la ciutat va viure aquesta agressió indiscriminada sobre la població feta per desmoralitzar -i matar, esclar-. I ho fa situant-nos en una casa de l'alta burgesia, la d'un industrial assassinat per la FAI on conviuen una mare -la Núria (Míriam Iscla)-; el fill (Carlos Cuevas) i la filla (Ana Moliner), que està promesa amb un altre burgès (Joan Carreras); l'avi (Jordi Banacolocha); la minyona de tota la vida (com sempre, esplèndida Pepa López), i el cartellista republicà Simó (Pep Planas), que els visita.
La clau dramàtica de la peça és, no obstant, l'enfrontament entre la Núria, que es va quedar a Barcelona amb la família en esclatar la Guerra Civil, i una íntima amiga de la infància i adolescència, quasi una germana, l'Elena (Emma Vilarasau), una actriu que va escollir marxar a França i que torna per l'aniversari del seu fillol, que fa 18 anys. Entre les dues dones hi ha un mur, un despit que les ha separat no només físicament sinó emocionalment. L'obra, ben documentada -fins i tot ens diuen els tipus d'avions que bombardegen la ciutat-, amb una escriptura àgil i algun cop d'efecte ben col·locat, té un primer acte que s'allarga innecessàriament per presentar els personatges. Moltes paraules per descriure una situació quotidiana en un moment històric terrible. Els protagonistes resisteixen i aquesta és la conclusió i la tesi a la qual vol arribar l'autor per donar més actualitat a l'obra. Cal resistir, també ara, ens ve a dir. D'aquí que el públic de l'estrena es posés dret al final, després de sentir La santa espina cantada per tots els intèrprets.
Barcelona té moments efervescents, però és un suflé que no acaba de créixer. L'entrada de l'Elena li dóna ritme i planteja la confrontació dramàtica però arriba una mica tard, i crec que Riera no dóna a la Núria prou presencia, prou eloqüència. L'autor vol explicar les circumstàncies de cadascun dels personatges, i les branques es van separant del tronc i la funció perd intensitat.
Ja en el tercer acte, l'esperada confrontació es produeix, però tampoc aquí veiem prou esgrima verbal, per molt que les dues actrius estiguin fantàstiques. A Barcelona li falta crescendo i li sobra retòrica, paraules sense profunditat.
Malgrat això, la bona direcció del mateix autor aguanta l'espectacle, que, com dèiem, creix emotivament al final quan acosta la situació dels que van resistir fa 75 anys a les bombes als moments actuals que pateix la pàtria catalana. Una astuta jugada de Pere Riera.