Les bombes van destruir 1.500 edificis a Barcelona

Barcelona“Continua la terrible hecatombe que castiga Barcelona. Un parell de milers de víctimes i més de cent edificis destruïts en dos dies. Pànic i horror. Anem tots a Vallirana. Les escenes d’èxode i d’arrecerament presenciades als paradors del metro i a les estacions són d’aquelles que no s’obliden mai”, escrivia el 18 de març de 1938 Josep M. López-Picó. El terror dels bombardejos no s’esborra, però no se’n va poder parlar durant dècades. El franquisme volia amagar aquella realitat. “A partir del 27 de gener de 1939 la guerra aèria que havia viscut Barcelona durant aquests tres anys desapareix: cap registre, cap fotografia”, explica la historiadora Mireia Capdevila, que amb Laia Arañó prepara el llibre Barcelona. Topografia de la destrucció,coeditat per la Fundació Carles Pi i Sunyer i l’Ajuntament de Barcelona i que es publicarà a la tardor.

Les dues historiadores han aconseguit xifrar la destrucció per primera vegada: entre el 13 de febrer de 1937 i el 16 de gener de 1939 es van destruir 1.500 immobles. Segons el registre de l’Ajuntament hi va haver 1.816 morts i 2.719 ferits, però altres documents xifren els morts en 2.750 i augmenten el nombre de ferits fins a 7.000.

El mes més mortífer

Amb el nou estudi es podran geolocalitzar tots els edificis destruïts, saber exactament on estaven ubicats, i quins pisos s’han aixecat sobre les runes dels bombardejos. Capdevila i Arañó han creuat les dades dels informes dels bombers i els de la Junta de Defensa Passiva Local i de la Generalitat. És impossible, però, quantificar la destrucció dels últims deu dies de la guerra. Entre el 16 i el 26 de gener de 1939 es va produir una marxa desordenada i precipitada. Tot era un desori: armes llançades per tot arreu, llibres i papers cremats al mig dels carrers, homes corrent espaordits... “Només hi ha registrades les dates i les hores de les alarmes”, diu Capdevila.

El mes de març de 1938 va ser el més mortífer. Quan es compleixen 80 anys dels tres dies més terribles (el 16, 17 i 18 de març), també es poden conèixer quines en van ser les conseqüències. Aquells tres dies hi va haver 14 incursions aèries i 12 atacs, que van llançar 192 bombes. Era una nova tècnica de guerra: el bombardeig de saturació. Cada tres hores, els ciutadans de Barcelona sentien el remor greu i repetitiu dels Savoia-Marchetti 81, després els xiulets i finalment les explosions i el silenci. Els projectils queien al bell mig de la ciutat i es desfermava el pànic. Aquell mes de març van morir 1.000 persones i en van resultar ferides entre 1.500 i 2.000. Els immobles afectats van ser 350. Mussolini havia ordenat a l’Aviazione Legionaria italiana de les Balears que fes un atac esglaonat sobre Barcelona perquè Franco volia atemorir i provocar el terror a la rereguarda. Els dos dictadors van quedar satisfets perquè havien acomplert els seus objectius. “Formava part de l’estratègia franquista d’una guerra llarga de destrucció massiva i sistemàtica”, diu el director de l’Arxiu Històric de la Fundació Pi i Sunyer, Francesc Vilanova.

El mapa dels bombardejos està tacat de punts vermells i la màxima concentració és al cor, on viu més gent (plaça Catalunya i voltants, Gran Via - Balmes, eix vertical de l’Esquerra de l’Eixample, part baixa Parc de la Ciutadella i Ciutat Vella). A la part alta de la ciutat, per sobre de la Diagonal, només hi van caure cinc bombes. “Amb les dades queda més clara la gravetat dels bombardejos i es visualitza que les bombes cauen on es concentra la població”, diu Capdevila.

El trauma s’hereta

Hi va haver molts altres bombardejos: el gener de 1938 van morir 600 persones. Aquell mes es va destruir l’Escola del Mar. El 30 de gener va ser el dia més funest, les bombes i la metralla van deixar més de 200 víctimes, moltes de les quals eren criatures. Els esquitxos de la metralla encara són visibles a la paret de Sant Felip Neri.

Les marques de les bombes i les bales no només són esquerdes, runes i orificis a les parets. Tots aquells que havien viscut atemorits per l’estrèpit de les bombes, els que havien perdut fills, pares, mares i avis, els que havien quedat malferits o els que ho havien perdut tot, no només no van rebre cap ajuda sinó que van haver de fer veure que no havia passat res. “El terror i l’horror entren fins al moll de l’os, es perd la capacitat de pensar, el cervell es bloqueja”, explica Anna Miñarro, psicòloga i codirectora de la recerca sobre trauma psíquic i transmissió entre generacions. El xoc traumàtic no només va ser individual, sinó també col·lectiu. Hi va haver el silenci social imposat pel franquisme i el silenci personal que molts es van autoinfligir per protegir-se. Les víctimes no van ser escoltades ni van tenir cap interlocutor per verbalitzar el trauma. “El trauma passa de generació en generació. La primera no en parla, però el traspassa com si fos un malson als fills, és una cosa que fa mal i perdura, i els nets hereten sensacions, imatges, emocions que no poden explicar”, detalla Miñarro. Les conseqüències poden ser patologies, fòbies, trastorns de l’aprenentatge. “Hi ha aïllament social, la gent es tanca i desconfia de l’altre. Uns records tan traumàtics no s’esborren de cap manera”, diu Miñarro.

El temps no es va emportar les imatges, el dolor, la por i les sensacions, com la fortor que s’exhalava dels enderrocs i la runa. “La voluntat de ruïna que crea la violència s’instaurava per les places i carrers de la ciutat. La Barcelona de la tardor de 1938 prenia un desagradable aspecte com de pis fosc, brut i humit de barri vell”, van deixar escrit Joan i Jacint Reventós.

Recordar els bombardejos

El franquisme va voler instaurar l’amnèsia col·lectiva i les víctimes van ser silenciades. La impunitat continua, perquè ningú ha assumit mai la responsabilitat de tantes morts i destrucció, però des de fa anys les polítiques de memòria intenten fer visible l’horror dels bombardejos. Des d’ahir divendres i fins dilluns, a la façana de l’Ajuntament de Barcelona es projecta un mapping de llum i so: és un arbre de la memòria que han ideat Daniela Aronica, directora del Centro di Studi sul Cinema Italiano, que porta tres dècades d’investigacions sobre els feixismes d’entreguerres, i Xavi Bové. És un arbre que creix enlaire i que és una al·legoria de la pau. El Born CCM exhibirà des del juliol fins al desembre l’exposició Una infància sota les bombes. També està previst que se senyalin diversos espais singulars que van rebre l’impacte de les bombes i dues plaques commemoratives dedicades a Ramon Parera, un dels impulsors dels refugis antiaeris, i al regidor Manuel Muñoz.

Els testimonis

“El crim més refinat, més calculat i més inútil”

“De dia naixia la tràgica i grotesca visió de les cases destruïdes per les bombes. Semblaven tallades per un ganivet immens. Com talls d’un pastís de diumenge, els diferents nivells de l’interior dels pisos es veien del carrer estant amb els mil detalls que fan la intimitat d’una llar”

Joan i Jacint Reventós 1936-1939

“Quan els bombardeigs omplien la ciutat d’indignació i de tristesa, ells [els nens d’una escola] deien, només, amb un senzill heroisme d’infant: «Mentre puguem celebrar la festa!» Oblidaven, en la seva il·lusió, les escenes difícils d’esborrar del record, dels moments en què a les escoles curulles d’infants se sent l’udol de les sirenes”

Carles Pi i Sunyer 1936-1939

“Ho és molt més Barcelona sense comparació; a Madrid jo no havia vist tantes cases de vuit o nou pisos ensulsiades fins als fonaments, tanta runa pels carrers, tanta destrossa. Sospito que amb Barcelona s’hi rabegen de gust i que la guerra els és un pretext excel·lent per donar sortida a l’odi que ens tenen des de sempre”

Carta de Joan Sales 1938

“Sobre la fe en la meva probitat i en la serenitat del meu judici, assegureu a tothom que per ingenuïtat o per passió en dubtés, que el que aquests dies ha passat a Barcelona és el crim més refinat, més calculat, més inútil, i en fi més estúpid que el propi diable pogués imaginar. Déu us guardi d’aquests horrors!”

Carles Riba 21 de març de 1938