'BoJack Horseman': l'adeu a l'antiheroi de l'animació adulta
És possible una sèrie equivalent en l'actual panorama de plataformes en competició?
BoJack Horseman
Raphael Bob-Waksberg per a Netflix
El 31 de gener, Netflix estrenava la sisena i última temporada de BoJack Horseman, una de les sèries insígnia i de les més veteranes de la plataforma. La ficció animada de Raphael Bob-Waksberg es va estrenar el 2014, quan Netflix tot just començava a apostar per continguts originals. L'any anterior, el responsable creatiu Ted Sarandos havia declarat que “Neftlix s'ha de convertir en HBO abans que HBO pugui esdevenir Netflix”. D'aquí que els primers títols de producció pròpia, House of cards i Orange is the new black, es dissenyessin seguint el patró de la productora d'Els Soprano i d'altres cadenes per cable com Showtime i AMC. En una línia similar es va crear BoJack Horseman, una sèrie d'animació per a adults situada en un univers on conviuen humans i animals antropomorfs, i protagonitzada per un cavall actor en hores baixes que havia triomfat als 90 amb una sitcom.
El registre de la sèrie entroncava amb el boom dels dibuixos d'humor sarcàstic propis d'Adult Swim, la franja per a aquest tipus de contingut inaugurada per Cartoon Network arran de l'èxit de South Park o Els Simpson. Però BoJack Horseman també s'inspirava en sèries dramàtiques tipus Mad men a l'hora de resseguir la progressiva caiguda a l'abisme d'un protagonista incapaç d'afrontar els traumes del passat.
La primera temporada de BoJack Horseman semblava anar sobretot en la primera línia: oferia una visió irreverent de la vida a Hollywood a través d'aquest protagonista obsessionat en publicar les seves memòries per veure si així reactiva la carrera. Com en tantes sèries similars, aquesta també anava curulla de referències a estrelles del cinema i personatges de la cultura popular dels qui es feia escarni sense gaires miraments. Però el to ha anat canviant al llarg de les sis temporades. Sense perdre de vista la cara menys glamurosa de la indústria de l'entreteniment, BoJack Horseman ha anat aprofundint en la psicologia dels protagonistes alhora que arraconava la befa fàcil. En poques sèries actuals podem veure una evolució tan profunda dels personatges a partir d'abordar temes punyents com les addiccions, les espirals tòxiques que generen i la dificultat de no ser-ne còmplice, així com els traumes familiars i les complicacions per establir vincles emocionals ferms en un entorn tan condicionat per la lluita per la fama com Hollywood. La sèrie tampoc ha tingut por d'experimentar amb les estructures narratives, sobretot en els episodis que recorren el passat d'algun personatge, o d'altres com aquell que passa sota l'aigua i que per tant funciona sense diàlegs, o el del funeral, centrat tot ell en un monòleg desgranat pel protagonista.
En un article a The Verge, Julia Alexander apuntava com BoJack Horseman ha viscut la ràpida evolució de Netflix, fins al punt que a hores d'ara seria poc probable que la plataforma produís una ficció pròpia tan agosarada. El mateix Bob-Waksberg ha declarat que no tenia clar que en el panorama actual, marcat per la competència acarnissada entre els nous serveis de streaming, la sèrie hagués aconseguit passar de la primera entrega. De fet, una de les seves descendents directes, Tuca & Bertie, creada per la productora Lisa Hanawalt, va ser cancel·lada després de la temporada inaugural. El comiat de BoJack Horseman, per tant, també és el d'una forma d'entendre la producció de continguts per part de Netflix, aquella que oferia tota la confiança i el temps perquè una sèrie es convertís en títol de culte sense importar l'audiència que aplegués.
