'El jardí' de la Sala Beckett: les boires d’una felicitat impossible
Albert Arribas dirigeix l'obra de Lluïsa Cunillé amb les esplèndides Nies Jaume i Màrcia Cisteró
‘El jardí’
Sala Beckett. 14 de gener
El punt de partida és el títol i la primera acotació de cada obra, deia Lluïsa Cunillé a la revista (Pausa) en un qüestionari a autors i autores el 1991 sobre el procés d’escriptura. El títol, doncs, és el primer significant, el contenidor d’uns textos que es desenvolupen envoltats del misteri que surt d’un subtext més ric que el mateix text, sovint convencional, i per això subjecte a les interpretacions del receptor, en una faula que perd rellevància al mateix temps que se n’altera el sentit de la lògica narrativa.
El jardí del títol és al mateix temps el món perdut d’una funcionària municipal de Parcs i Jardins, la metàfora de la felicitat perduda, i el lloc on s’amaga el dolor i fins i tot l’horror de l’ésser humà, expressat al monòleg que tanca l’obra. La vida d’aquesta funcionària no ha estat fàcil. Va quedar penjada d’aquest món perdut al qual ja no es pot tornar encara que es vulgui per la pròpia impotència, per la dolorosa renúncia. La seva docilitat, la seva mansuetud, la seva renúncia l’emparenten amb l’inquietant misteri del senyor Bartleby de Hermann Melville, que la mallorquina Nies Jaume il·lustra amb una obscuritat penetrant i captivadora.
Aquesta funcionària rep la visita a la casa familiar d’una excompanya de col·legi i funcionària dels Serveis Socials al mateix ajuntament que li comunica l’acomiadament i intenta que s’incorpori a la vida dins el sistema com ho fa l’advocat a l’obra de Melville, tot i saber que hi ha poca esperança. Però el final ja està escrit. I només queda la desaparició, més o menys prolongada, més o menys mortal. Mortal com el monòleg final al·ludit anteriorment, amb una Màrcia Cisteró esplèndida, però que planteja a l'espectador: què hi fa aquí aquesta reflexió?
Un interessant text de l’acreditada autora catalana, potser un dels més desesperançats, que requeria una mirada formal segurament més quotidiana, més humanitzada que la del director Albert Arribas, més atent a la gosadia de fer virtut d'aquesta complexitat.
