Que fàcil és complaure i quedar bé quan no es tenen responsabilitats! O fiscalitzar la feina dels altres des de la còmoda tribuna de l’oposició o la gestió. Llargament envejat per la seva vida plena i enorme capacitat de treball, Oriol Bohigas no va deixar de dir i d’escriure el que pensava, sobre tot allò que coneixia i li interessava. Algú em va explicar que, de nit, es podia veure sempre el llum encès del menjador de casa seva a la plaça Reial, perquè devorava llibres fins a la matinada. Per això m’agrada tant llegir-lo; perquè els seus textos diuen coses originals i ben argumentades i estan plens de referències que li permeten situar les seves idees en tota mena de corrents i pensadors de la cosa urbana.
Rellegint els seus dietaris, me l’imagino veient la final de la Champions del Barça de Guardiola contra el Manchester United, ara fa deu anys. Diu que hi havia convidat Kenneth Frampton (un altre colós de l’arquitectura moderna), i que li van haver d’ensenyar les normes del partit, perquè no n’havia vist mai cap. De Frampton, Bohigas diu que “escriu molt bé i molt clar i no fa pampallugues aparentment filosòfiques per dissimular incomprensions i incoherències”. Quin gran elogi, aplicable a Bohigas, també. Tenia una excel·lent base teòrica, i va construir barris i edificis que han millorat la vida de milers de persones. Pencant com una bèstia, i assumint tota mena de riscos. Però és que Bohigas, a més de l’arquitectura i l’urbanisme, tenia inquietuds per a moltes altres coses.
Gae Aulenti, Oriol Bohigas, Antoni Llena –amb un gat–, una dona no identificada i Beth Galí, a la casa de l'arquitecta italiana de Gubbio, als anys 90Arxiu familiar
La singularitat de la Vila Olímpica
Com que avui s’escriuran centenars de glosses sobre la seva figura, jo només recomanaré que tots els que li vulgueu retre homenatge passegeu per la Vila Olímpica de Barcelona. Construïda sobre l’antic barri industrial d’Icària, la Vila Olímpica ha madurat excepcionalment bé, en només trenta anys d’existència. Un barri joveníssim per a una ciutat mil·lenària com Barcelona, però que no sembla passat de moda, ni un trencament respecte al paisatge barceloní tradicional. Un barri que declina bé la llengua clàssica de l’Eixample, però que el sofistica i li aporta alguns espais poètics, sense gestos retòrics. La nova ordenació encapsula jardins, places, comunitats i passejos que superen la monotonia dels carrers, cruïlles i jardins interiors d’illa de l’Eixample del segle XIX. I les proporcions i connexions entre tots aquests espais oberts subordinen i condicionen l’arquitectura dels nous blocs, que com que s’obren davant del mar o de jardins generosos, tenen grans finestrals, terrasses, balcons o galeries.
És dels pocs trossos de la Barcelona del segle XX on es viu millor que a l’Eixample del XIX. Projectada amb una densitat alta, la Vila Olímpica va convertir una perifèria en un barri molt atractiu capaç de competir amb els suburbis que proliferaven per tota la metròpoli. Un projecte per fer créixer la ciutat dins la ciutat amb nous habitatges i activitat econòmica sense consumir espais verds, pensat per perdurar més enllà dels Jocs. I un exercici professional valent, perquè sobre els esquemes de MBM hi van acabar treballant molts altres arquitectes amb criteri propi. La Vila Olímpica demostra que innovar pot sortir bé, i que l’autoria passa a segon terme quan la ciutat se la fan seva els nouvinguts. L’han caminada arquitectes de tot el món abans de projectar nous barris! Tant de bo la Sagrera o la Marina del Prat Vermell tinguin espais públics i cases del nivell de la Vila Olímpica.
Se'n va un home que ha fet escola, en arquitectura i urbanisme, però també en l'assaig i tants altres camps ”
Avui Barcelona està de dol perquè se n’ha anat un home que ha fet escola. A la Politècnica, on va dirigir la Facultat d’Arquitectura; a l’Ajuntament de Barcelona, on va proposar una manera més col·laborativa de treballar; a l’Ateneu Barcelonès, i a tants altres llocs on va contribuir. La singularitat de Bohigas respecte a d’altres coetanis és que, a més, ha estat un escriptor prolífic. Estic segura que això l’ha ajudat a construir millor, perquè escrivint es prioritzen les idees, s’elimina el superflu, i es depura perquè ha de passar el filtre de centenars de lectors que no admetrien malabarismes o enganys. Els projectes urbans, si s’expliquen, es pensen i es dissenyen millor. Sempre he pensat que si MBM (el despatx d’arquitectura que liderava amb Josep Martorell i David Mackay) hagués estat europeu o americà, avui tindria una estructura de centenars de persones i des de Barcelona dirigirien projectes urbans de tot el món. Però ningú no és profeta a la seva terra, i a ell tampoc no li devia interessar.
Avui, a l’Olimp, hi ascendeix un nou clàssic. I s’ho passaran bé, perquè Bohigas, a més del millor ambaixador de l’arquitectura catalana des de Cadaqués fins a l’Hades, ha estat un personatge humà, sensible i intel·ligent. Llarga vida a tots els qui, com Oriol Bohigas, són perquè fan.
![Gae Aulenti, Oriol Bohigas, Antoni Llena –amb un gat–, una dona no identificada i Beth Galí, a la casa de l'arquitecta italiana de Gubbio, als anys 90](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 1645 1674"%3E%3C/svg%3E)
![Oriol Bohigas i Pascual Maragall al pregó de Festes de la Mercè de 1994](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 16 9"%3E%3C/svg%3E)
