Per què Bob Dylan ha guanyat el Nobel
BarcelonaEl jurat del Nobel de literatura ha premiat Robert Allen Zimmerman, Bob Dylan (Duluth, 1941), un poeta que va manllevar el cognom artístic d’un altre poeta, Dylan Thomas. Ha reconegut un trobador, algú que no escriu per ser llegit sinó per ser escoltat i que no ho confia tot a la musicalitat de les paraules, sinó que fa servir la música per transmetre la poètica de les paraules. D’alguna manera, l’Acadèmia sueca ha tornat a premiar la poesia, oblidada per uns Nobel que en els últims vint anys només havien recompensat els versos del suec Tomas Tranströmer el 2011 i els de la polonesa Wislawa Szymborska el 1996.
També ha premiat un imaginari que la cultura nord-americana va fixar entre els anys 50 i 70: la de l’artista que intenta explicar una realitat, primer, aplegant la narrativa dels desposseïts i albirant un canvi de mentalitats; després, adoptant la mitologia crepuscular del sud desheretat, i finalment renunciant a entendre el món per refugiar-se en un classicisme sovint impenetrable. És el camí que va d’endinsar-se en Woody Guthrie, Jack Kerouac i Allen Ginsberg a reconfortar-se cantant el que ja havia cantat Frank Sinatra. És la lògica d’un romanticisme no sentimental que creu en la possibilitat de canviar el món però que transita inexorablement cap a la renúncia. Tanmateix, en aquest trànsit ha deixat una obra que és la suma de la paraula escrita i de la interpretació.
Per entendre’ns, ha guanyat el Nobel de literatura una persona que és alhora l’autor i l’actor. La potència de cançons com A hard rain’s a-gonna fall, Like a rollin’ stone i Hurricane rau tant en el torrent poètic que posa en joc Dylan com en la manera com ell mateix mastega les paraules. Tan important és el ritme dels versos com la pausa que anuncia la tornada. Per això, quan algú fa versions de Dylan difícilment pot amagar la pulsió original. Fins fa poc -i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes atorgat a Raimon el 2014 n’és un antecedent-, els guardons literaris no consideraven aquesta possibilitat, malgrat que ja fa anys que Dylan havia aparegut entre els favorits al Nobel. Tot quedava en l’univers de la veu amb què cadascú era capaç de llegir la poesia. La veu de Yates no va ser rellevant quan van concedir-li el Nobel el 1923, però sens dubte la veu de Dylan, i per tant la música, sí que ho ha sigut, perquè és l’element a través del qual arriba la seva obra. L’experiència d’escoltar Dylan té més força que llegir les cançons de Dylan.
A aquestes altures, potser no cal que el Nobel de literatura legitimi la rellevància de la cançó d’autor. Dylan, com Silvio Rodríguez i Leonard Cohen, ja té el reconeixement que mereix per una obra fonamental en la cultura dels últims 50 anys, també literàriament. Tanmateix, encara n’hi ha que no ho consideren així i que segueixen menystenint la paraula escrita per ser cantada, negant a l’escolta l’estatus que atorguen a la lectura. En aquest sentit, el premi a Dylan no és tan diferent dels Nobel a dramaturgs com Dario Fo o Harold Pinter, que escrivien no tant per ser llegits com perquè les seves obres fossin representades i, per tant, escoltades en un teatre.
Té més sentit qüestionar que el jurat del Nobel no hagi volgut premiar les literatures asiàtiques i africanes, les grans oblidades en el cànon de l’Acadèmia sueca. Per cert, Dylan és pioner com a primer músic que guanya el Nobel, i comparteix amb George Bernard Shaw la peculiaritat de tenir el Nobel de literatura i un Oscar; Shaw, pel guió de la pel·lícula Pigmalió (1938); Dylan, per la cançó Things have changed, del film Joves prodigiosos (2000). Falta saber si Dylan, normalment al·lèrgic a aparèixer quan ha de recollir un premi, anirà a Suècia el 10 de desembre i si farà cap discurs d’agraïment.
La poètica de la tradició
“Per haver creat una nova expressió poètica en la gran tradició nord-americana de la cançó”. Així va justificar ahir el premi la secretària de l’Acadèmia sueca, Sara Danius. És a dir, destaca la producció lírica lligada a la música, no l’obra narrativa de Dylan, que de tota manera és més aviat minsa: la prosa experimental de Tarantula i Cròniques. Volum 1, primera entrega de l’autobiografia. “Dylan mereix el Nobel perquè és un gran poeta en llengua anglesa. Durant una trajectòria de 55 anys ha estat constantment reinventant-se i creant-se una nova identitat”, va afegir Danius. Més que aquesta reinvenció identitària, la clau és la tradició nord-americana de la cançó, un fèrtil bagatge reproduït per la transmissió oral i alimentat en els dos últims segles per tradicions diverses d’acord amb la mateixa naturalesa d’un país construït per diferents moviments migratoris europeus i africans. El primer Dylan beu de les músiques populars de les classes subalternes, del realisme poètic del blues i la narrativa del folk, i aprofita la feina que musicòlegs com Alan Lomax van començar als anys 30 documentant i enregistrant allò que es cantava al territori comprès entre Nova York i Los Angeles: l’Amèrica del Nord dels westerns, del cinturó bíblic i la Gran Depressió. El país de les balades de derrotes que va recórrer Woody Guthrie, i l’imaginari en el qual va capbussar-se Dylan.
De fet, en el seu primer disc, publicat el 1962, la majoria de cançons són adaptacions de peces tradicionals o de bluesmen negres com Blind Lemon Jefferson, Jesse Fuller i Bukka White. D’aquí recull una influència fonamental: la paraula directa. Al llarg de la seva carrera ha acumulat una càrrega metafòrica sovint hermètica i ha fet servir una allau de referències bíbliques i històriques que a vegades confonen més que ajuden, però ha sabut fixar el context de les cançons amb una sola pinzellada. Bona prova n’és Tombstone blues, una cançó del disc Highway 61 Revisited (1965). No és tan important saber què vol dir en la poètica surrealista de la dotzena de quartets com la força del lèxic de la tornada: “ Mama’s in the factory / She ain’t got no shoes / Daddy’s in the alley / He’s lookin’ for food / I’m in the kitchen / With the tombstone blues”. Mama, fàbrica, sense sabates, papa, carreró, menjar, cuina, làpida. Aquesta economia conceptual pròpia del blues i el folk, Dylan la insereix en l’univers al·lucinat de la resta de versos. És com una baula entre el cronista a peu de carrer de les desigualtats i el beatnik que més que canviar el món vol capgirar la manera de pensar. Passa una cosa similar a Stuck inside of Mobile with the Memphis blues again, i en altres temes en què, entre elements psicodèlics, retrata realitats que probablement no va viure. A diferència de Johnny Cash, Dylan és més fabulador que coneixedor de primera mà del món que explica.
La tradició poètica anglòfona també és rellevant en la construcció dels seus versos. Ell mateix ho va explicitar situant Allen Ginsberg al fons del quadre al protovideoclip de Subterranean homesick blues, una cançó en què el ritme el marca una rima inclement. O citant T.S. Eliot (i també Ezra Pound) a Desolation row. O fent ressonar l’eco de Walt Whitman a ‘Cross the green mountains. O, en general, bastint una poètica romàntica presentant la crònica del seu temps amb l’uniforme literari de les llegendes. La cançó Hurricane, del disc Desire (1976), explica la història real d’un boxejador acusat l’any 1966 d’un assassinat del qual va ser exculpat vint anys després. Dylan narra a l’estil de les murder ballads : “Sí, aquesta és la història de l’Huracà”, diu com si estigués introduint un romanç de cec.
Pau, amor, Déu i marihuana
En més de mig segle de trajectòria Dylan ha escrit sobre diferents temàtiques. No és un poeta de l’amor, però té grans cançons d’amor, de la franquesa a cor obert d’ I want you a l’enyorança més tèrbola de Visions of Johanna. Va ser cantautor protesta, fins al punt de subministrar eslògans com Blowin’ in the wind i The times they are a-changin’, però aquesta temàtica pràcticament va desaparèixer amb la guitarra elèctrica. De l’època folk sí que va mantenir l’habilitat per explicar històries dels Estats Units rurals, com les balades del disc John Wesley Harding (1967), o dels temps dels westerns a Knockin’ on heaven’s door. I en general, el sud és el gran paisatge de les cançons d’un home del nord que va triomfar a Nova York.
Dylan també té lletres narcòtiques tocades per la marihuana i l’escriptura automàtica. En d’altres afronta dilemes espirituals lligats a la seva conversió al cristianisme, com en els discos Slow train coming (1979) i Saved (1980). I la mort, o la imminència de la desaparició, s’ha introduït en el seu cançoner dels últims quinze anys, a vegades amb foscor, d’altres amb indignació.