'La madre del blues': l'adeu pòstum i furiós de l'actor de 'Black Panther'
La pel·lícula conté l'últim i incandescent treball de Chadwick Boseman abans de morir de càncer
'La madre del blues'
(3 estrelles)
Direcció: George C. Wolfe. Guió: Ruben Santiago-Hudson a partir de l’obra d'August Wilson. 94 min. Estats Units (2020). Amb Viola Davis, Chadwick Boseman i Colman Domingo. Disponible a Netflix
Aquest film no és, com dona a entendre el títol castellà, un biopic sobre Ma Rainey, figura llegendària del blues, sinó una fidel adaptació de Ma Rainey's Black Bottom, peça teatral del dramaturg afroamericà August Wilson ambientada al Chicago dels anys 20. Es tracta d'una pel·lícula, per tant, sobre una cançó –la del títol original de l'obra– però també sobre les persones que van participar en la seva gestació: la intèrpret, Ma Rainey, els músics negres que la van gravar i els productors blancs que van pagar (una misèria) pel tema i se'l van apropiar.
George Wolfe posa al centre del film l’incendiari text de Wilson, que sintetitza segles d’ofenses racials en l’espoli de la música negra per part de la indústria discogràfica blanca. És una decisió conservadora que genera un film impersonal, mancat d'estil, però també un moviment intel·ligent si tens Viola Davis fent de Ma Rainey i a un Chadwick Boseman incandescent com a Levee, el trompetista de la banda. Davis abandona la integritat incontestable que caracteritza els seus personatges per encarnar una feminitat desafiant, amb un maquillatge grotesc que sembla una màscara per intimidar a qui li porti la contrària. Pel que fa a Boseman, en la seva última interpretació abans de morir de càncer, és difícil no llegir entre línies quan udola, amb mirada febril i rostre desencaixat, que Déu mai ha fet res per a ell. Una blasfèmia que encarna una certesa: el d'un sistema trucat, des de l’inici, per als homes i dones negres.
