'Bliss': El descens als inferns d’una pintora en crisi

BarcelonaDirecció: Joe Begos. Guió: Joe Begos. 80 min. Estats Units (2019). Amb Dora Madison, Tru Collins i Rhys Wakefield.

Fins fa poc, al nord-americà Joe Begos el teníem per un esforçat artesà a qui li agradava recrear, des d’un respecte exempt d’autocomplaença, el cinema fantàstic de sèrie B dels 70 i els 80. Quasi humans i Poder mental, els seus llargmetratges anteriors, ja havien arreplegat seguidors a les matinades del festival de Sitges, però és amb Bliss que el seu talent ens esclata als ulls i les orelles. Rodat en uns 16 mm que afegeixen rugositat a una narració de superfícies ja prou incandescents, el film ens empeny cap a la malaltissa espiral en què cau la Dezzy, una pintora necessitada d’inspiració que es confia a la nit i a una poderosa droga per sortir del bloqueig creatiu que la turmenta.

L’actriu Dora Madison s’entrega del tot a una pel·lícula que, malgrat la seva condició d’experiència estètica propera a les formes sinuoses de Panos Cosmatos o Gaspar Noé, està revestida d’una visceralitat que la converteix en una altra cosa. El mateix Begos ha dit que hi ha molt de les seves pròpies vicissituds creatives en el personatge de Madison, que remet als artistes torturats dels relats de Clive Barker. També s’ha vinculat Bliss al cinema d’Abel Ferrara, però si el director novaiorquès sol dialogar amb el catolicisme, la creu invertida que hi ha a l’estudi de la Dezzy ens indica que Begos està més a prop del dimoni.