El pop de Blaumut torna lleuger d’equipatge

BarcelonaEls cinc membres de Blaumut van acordar una pausa fa un parell d’anys. Volien sortir de la roda que els havia dut a publicar tres discos i a fer tres gires. “Necessitàvem fer un punt i a part i agafar aire”, recorda Xavi de la Iglesia, cantant, guitarrista, compositor i lletrista de Blaumut. “Estàvem segurs que tornaríem”, diu el violinista Vassil Lambrinov. “Bé, jo vaig estar fora, a Finlàndia, i sí que vaig dubtar sobre si tornaria o no. I al final he tornat”, afegeix el baixista Manuel Krapovickas, que des de la distància ha valorat “tenir un grup amb ells”: “Podem fer música per a molta gent i que vinguin als concerts”. El cas és que tots tres, a més del bateria Manel Pedrós i el violoncel·lista Oriol Aymat, van reprendre el camí i ara publiquen 0001 (Música Global-Universal, 2020), un disc, com diu De la Iglesia, “amb menys elements que en els altres”, i enregistrat amb calma, “sense taxímetre”.

No manen les guitarres ni hi ha grans murs de corda en aquest treball d’esperit més minimalista. “Més modern i actual”, segons Krapovickas, per descriure una producció amb subtileses electròniques desenvolupades amb el productor Joel Condal. Tres anys després del disc Equilibri (2017), el pop de Blaumut viatja amb menys equipatge, tot i mantenir allò que el fa recognoscible. “Les cançons es podrien tocar amb guitarra, baix, bateria, violí i violoncel, en mode folk, i funcionarien. Però en aquest cas les hem vestit d’una manera diferent i fent experiments sonors. S’han d’intentar coses diferents a vegades”, admet Lambrinov. “És Blaumut, hi ha la corda i les cançons del Xavi, però tot és més rodó i madur, i pel que fa al so no està tan carregat”, assegura Krapovickas.

El toc francès

La sonoritat, diu De la Iglesia, pot remetre a influències franceses. “M’agrada aquest punt supermodern, elegant i minimal que tenen molts cantants i músics francesos actuals. Per exemple, Albin de la Simone. I suposo que això es veu reflectit en el disc”, explica el cantant de Blaumut, que en l’elegància ha trobat un aliat per a unes lletres aquesta vegada més serenes que melancòliques i totes relacionades amb “el retrat de la condició humana”. El procés de composició, “gairebé terapèutic”, ha desembocat en cançons que combinen elements racionals, emocionals i purament físics. Algunes com El sol dura un dia i Epíleg es revelen com a diàlegs al voltant de trencaments i pèrdues. “Una parla de no poder lluitar contra el teus sentiments, per molt que t’hi escarrassis. L’altra és sobre una pèrdua, però no sona trista perquè està escrita des de la serenor”, explica De la Iglesia. “Epíleg és una cançó emotiva, però no desesperada”, precisa Krapovickas.

Sense presses també estan preparant una gira que començarà el 30 d’abril al Festival Strenes de Girona. “L’última vegada va ser una mica dur perquè amb les presses sorgeixen pressions –recorda el baixista–. Estàvem fent promoció, havíem d’assajar però no teníem temps...” “Ara procurem anar sense presses, com hem fet el disc”, afegeix De la Iglesia. A poc a poc, i amb recolzament d’Universal i del management de Clipper’s, Blaumut busquen també “créixer” fora. “Benvingut sigui tot el que ens permeti arribar a llocs on no hem arribat fins ara”, diu Lambrinov.