'Maixabel': una sublim Blanca Portillo omple d’humanitat el retrat de Maixabel Lasa

'Maixabel'

(3,5 estrelles)

Direcció: Icíar Bollaín. Guió: Icíar Bollaín i Isa Campo. 115 min. Espanya (2021). Amb Blanca Portillo, Luis Tosar i María Cerezuela. Estrena als cinemes

Per explicar l’extraordinària història de l’apropament entre Maixabel Lasa, viuda de Juan María Jáuregui, exgovernador civil de Guipúscoa, i Ibon Etxezarreta, un dels terroristes responsables de l’assassinat del polític basc, Maixabel aprofita un ampli ventall de recursos fílmics. Per recrear el moment en què la filla de Jáuregui rep la notícia de la mort del seu pare, la directora Icíar Bollaín recorre a l’impacte emocional d’un primer pla de la jove. Després, per retratar, en clau didàctica, el procés de desvinculació d’ETA d’un grup de presos, s’imposa el pla general. I, finalment, quan arriba el moment clau de mostrar el cara a cara entre Lasa i Etxezarreta, el film aposta de manera valenta per la contenció del pla mitjà.

Més enllà de l’inqüestionable valor polític de Maixabel –amb el seu cant a la conciliació en un moment, l’actual, marcat per la confrontació–, la pel·lícula mereix ser recordada per la sublim actuació de Blanca Portillo en la pell de la víctima del terrorisme. El coratge i la complexitat del personatge fulguren, per exemple, en l’escena en què la Maixabel intenta explicar-li a la seva filla la sensació de confort, de restitució moral i vital, que l’embarga després de la trobada amb un terrorista. La Maixabel no troba la paraula justa per descriure el seu nus emocional i existencial, però tot queda palès en la profunda humanitat evocada per la mirada encesa de Portillo.