'Black Space': la sèrie sobre com es cova la violència als instituts
Un 'thriller' dramàtic que recull com els joves també són capaços del que és pitjor gràcies a la complicitat dels adults
Anat Gafni i Sahar Shavit per a Reshet 13
En emissió a Netflix
Dia de funció escolar a l'institut Heritage Rabin. Tan bon punt una alumna enceta un himne patriòtic, una colla de persones armades i camuflades amb màscares d'unicorns irrompen a l'acte i comencen a disparar. Black Space, la nova sèrie israeliana a Netflix, no s'hi posa per poc, en la seva arrencada. Una explosió de brutalitat en un país marcat per la violència. Ja en el primer episodi, la ficció adopta les formes de thriller policial amb rerefons dramàtic. El misteri és evident: qui ha perpetrat aquesta massacre en el centre escolar?
La dinàmica policial israeliana empeny a posar en el punt de mira les úniques persones àrabs presents a l'institut, uns treballadors de manteniment. Però hi ha un agent, Rami Davidi (Guri Alfi), que no ho té clar. Davidi respon al prototip de protagonista carismàtic de sèrie policial: un paio fet a la seva que s'obsessiona amb els casos en què treballa fins al punt que amb prou feines fa cas a la seva dona embarassada i, en un moment de la trama, se l'acaba apartant de la investigació. La particularitat d'aquest agent és que té un ull de vidre però hi veu més que ningú. Que Davidi sigui borni sembla estar relacionat amb la seva etapa d'estudiant en aquest mateix institut. I l'experiència en aquest sentit el porta a creure que l'atemptat no respon a raons polítiques sinó que és un afer entre estudiants. Els sospitosos passen a ser, doncs, les dotzenes i dotzenes d'alumnes que no poden demostrar on eren durant el tiroteig a l'aula magna.
La producció audiovisual israeliana confronta com poques altres cinematografies les problemàtiques més incòmodes del país. A l'inici, sembla que Black Space s'alinea amb altres sèries que plantegen la violència a l'Estat d'Israel com un problema, també, intern, estructural i endogàmic. Però la proposta no triga a allunyar-se d'aquest camí, aparcar el rerefons polític i adoptar, en canvi, les tendències de productes típicament de Netflix que pretenen conciliar una idiosincràsia local poc més que decorativa amb una trama d'atractiu global. Aquí el ganxo està en endinsar-se en els conflictes entre els estudiants, marcats per les diferències de classe, les dinàmiques de segregació entre ells, les rancúnies enquistades i les conspiracions en la seva pròpia xarxa social clandestina, el Black Space del títol.
Sense renunciar al gran antagonista de qualsevol ficció juvenil, el món adult, Black Space entronca amb una tendència que viuen ara mateix en aquest tipus de ficcions: apunta el cantó fosc dels mateixos joves per mostrar com de vegades poden ser els seus pitjors enemics. A la manera d'altres sèries juvenils recents com la nord-americana Por trece razones, l'espanyola Élite o la catalana Moebius, a Black Space la mort violenta d'un o més protagonistes adolescents marca la trama i destapa els conflictes interns. La sèrie israeliana també acaba parlant, amb les concessions a la inversemblança pròpies d'una ficció, de com el silenci al voltant de la violència als instituts respon a interessos dels grups més privilegiats i a unes institucions més preocupades per la pròpia imatge que pel benestar dels alumnes. Cap al final també emergeix certa argumentació que, en el seu discurs sobre la culpa, el càstig i la venjança, sembla beure de l'Antic Testament. Però, un cop més, es troba a faltar a Black Space un vincle més profund entre els fets que es produeixen a la sèrie i les dinàmiques intrínseques a la societat israeliana.
