BJÖRK, de prop i en 3D

Nova YorkAl Museu d’Art Modern de Nova York (MoMA) Björk semblava que fos per tot arreu, diumenge passat. Un artista conegut com a Shoplifter cosia flocs de cabell a la cara de Björk. Un conservador tèxtil enfilava perles al vestit de núvia d’Alexander McQueen que també portava Björk. No gaire lluny, una cara de Björk amb cristalls incrustats flotava en l’aire. I pel camí, una Björk en miniatura. Aquest exèrcit de Björks està format per maniquins -escanejats en 3D del seu cos- que capturen els seus trets ferotges i delicats. Situats al tercer pis del MoMA, els tècnics els estaven acabant d’arreglar per obrir aquest diumenge la retrospectiva que el museu dedica a la islandesa.

L’exposició és una immersió sonora i visual que recorre més de 20 anys de la carrera de l’artista. Amb música, vídeos, moda i tecnologia, el muntatge és de les instal·lacions tecnològiques més potents que ha fet el museu. “Björk ha treballat amb tots els departaments del museu per a l’exposició”, diu Klaus Biesenbach, conservador general de l’equipament.

Després de tres anys de feina, dissenyadors, fusters, conservadors i creadors audiovisuals ja han instal·lat el bec de l’infame vestit de cigne que Björk va portar als Oscars del 2001 i el cap de iac del vídeo en 3D per a Wanderlust, que ha estat fumigat. Per a la vídeo-instal·lació Black Lake - un muntatge a càrrec del MoMA per a l’emotiva cançó de 10 minuts Vulnicura,de l’últim àlbum de Björk-, s’han instal·lat 6.000 cons aïllants i els tècnics han passat hores editant la cançó expressament per a l’espai, sota la supervisió de Björk. Concentrada a acabar l’exposició, la compositora ha estat esmunyedissa. La mostra és alhora extremadament personal -l’exposició s’anuncia amb la seva lletra i s’hi exposaran els seus diaris des de quan tenia nou anys- i demostra el seu esperit col·laboratiu. La visió de Björk hi batega, i també la dels seus amics.

El treball en equip, una constant

El dissenyador de moda Hussein Chalayan ha cedit el vestit blanc que imita les franges blaves i vermelles d’un sobre de correu aeri que duu a la portada del seu àlbum Post, el 1995. Antony, d’Antony and the Johnsons, ha gravat música per a l’audioguia, que també està narrada per Margrét Vilhjálmsdóttir, una actriu islandesa que coneix Björk des que van treballar en una botiga de segona mà a Reykjavík quan eren adolescents. Sjón, un poeta islandès, ha ficcionat la seva biografia.

El conservador del MoMA, que té 49 anys, igual que Björk, l’ha descrit com el paradigma d’una artista dels 90. “La meva generació, la dels 90, deia que tot va d’estètica relacional, tot va de col·laboracions”. Molts han intentat passar de l’art al cinema i al disseny. “Ella ho ha viscut”, diu Biesenbach. Un dels punts forts de l’exposició és Songlines, un tour acústic laberíntic a través de la música i la psicologia de Björk. Els visitants porten auriculars connectats per Bluetooth, que al llarg de l’espai donen peu a les cançons i als audiovisuals adequats. La tecnologia ha estat adaptada per Volkswagen, patrocinador de la mostra, a partir d’un programa de mans lliures que havia creat per a la conducció. La geolocalització soluciona el problema de mirar contínuament a l’aparell en lloc de l’exposició. Per a Black Lake, l’arquitecte David Benjamin i el seu equip, amb la firma Autodesk, han convertit la cançó en un plànol que mostra el volum i la freqüència de la música. Després han utilitzat això per realitzar una topografia en 3D per saber on col·locar els cons. “Cada centímetre de l’habitació correspon a un segon de la cançó”, explica Benjamin. “Björk em va demanar: «Podries dissenyar-me una habitació que faci la sensació que ets dins de l’intestí d’algú?»”

Michel Gondry, director conegut per la seva agudesa visual, que ha fet vídeos amb Björk des del seu debut en solitari, diu que, com a col·laboradora, “aporta la meitat de les idees i, a més, transmet confiança i seguretat”. Gondry ha creat un nou vídeo per a l’exposició per omplir tota una paret. “He d’admetre que ella va ser qui em va obrir els ulls a l’art contemporani”, afirma Gondry.

L’interès de Björk en l’art visual l’ha acompanyat tota la vida. Queda clar a través dels seus diaris, que estan plens de collages d’imatges de Willem de Kooning i Georg Baselitz. Escrivint en islandès de nena i en anglès d’adulta, gargotejava notes musicals, lletres de cançons i acotacions. “ Countdown: now, now is fun! ”, es llegeix en una nota. La lletra de Declare Independence està escrita al dors d’una targeta de visita.

La maduresa i el dolor

Biesenbach havia demanat a Björk que fes una exposició des que la va conèixer el 2000. L’artista ha trigat 12 anys a acceptar-la. Sjon, que la coneix des que eren dos adolescents obsessionats amb el surrealisme, diu que entén per què Björk ha esperat tant. “Està en aquell punt de la seva carrera en què molts artistes s’adonen que han assolit certa maduresa i que potser ja és hora de fer un pas enrere i reflexionar”, explica. Que l’exposició arribi com una seqüela de la fi de la relació de Björk amb l’artista Matthew Barney -el tema que recorre el nou disc Vulnicura - “potser la va fer més urgent”, diu Sjon. Per cert: Barney té peces dins de l’exposició, incloent-hi una caixa de música i les sabates del vestit de núvia de Björk.

En el vídeo de Black Lake, filmat en una cova a Islàndia, Björk porta un vestit amb rugositats que simulen ones de fang. Aquesta estètica té el seu eco en el disseny de la instal·lació. La cançó és pura angoixa. “La devoció a la família sempre havia estat la nostra missió sagrada, mútua, que tu vas abandonar”, canta. I afegeix: “¿T’estimava massa?” En una entrevista recent a Pitchfork, Björk deia que la cançó li era difícil de suportar.

Mentre la neu s’apilava fora del museu novaiorquès diumenge passat, Björk apareixia a la sala amb un vestit de màniga curta amb volants. En dues pantalles, se la veia a ella mateixa girant en un camp verd, amb unes ales de gasa que sortien del seu cos. Hi ha 43 altaveus i 6 subwooffers prou grans per fer vibrar les pintures del museu. “Sona molt bé”, va dir Björk, somrient, quan va sonar l’última nota. “Podem posar-ho més alt?”