Birdman

Frenètic retrat d’una estrella de cinema turmentada per l’egomania, Birdman se sustenta sobre dos cops d’efecte. El primer és el canvi de registre del director mexicà Alejandro González Iñárritu, que abandona parcialment el to greu i solemne de la seva obra anterior per construir una mordaç sàtira del món de l’espectacle. Així, el film arrenca com una vibrant comèdia surrealista en què la velocitat i l’enginy dels diàlegs fan pensar en una barreja entre Noises off i Tot sobre Eva. Tanmateix, a mesura que aflora la dimensió tràgica del relat, retrobem l’Iñárritu més cruel i grandiloqüent, que condemna i redimeix els personatges mentre denuncia el “genocidi cultural” del cinema comercial. L’altre cop d’efecte el trobem en la seva forma. Filmada com un únic (i fals) pla seqüència, la pel·lícula pretén homenatjar la continuïtat espaciotemporal del teatre i la visceralitat del cinema de John Cassavetes, però, lluny de la llibertat expressiva del director d’ Ombres, Iñárritu entrega un exhibicionista festival de precisió escènica i il·lusionisme digital.