“Crec en la vida més enllà de la mort, però no per a tothom”

Enviat especial a CanesL’endemà d’inaugurar el Festival de Canes amb The dead don’t die, la troupe de Jim Jarmusch va presentar en roda de premsa aquesta excèntrica comèdia zombi, una pel·lícula tan lleugera i autoindulgent que a estones sembla una costellada familiar. Així ho va reconèixer en part el mateix Jarmusch: “Què és la pel·lícula? No ho sé. Jo l’he escrit per treballar amb amics com Bill Murray, Adam Driver, Tilda Swinton o Steve Buscemi. També amb gent que no coneixia com Danny Glover o Selena Gomez, a qui admiro per com inspira els fans a trobar una veu pròpia. Em fa molt feliç haver col·laborat amb ells, amb tot l’equip”.

Com s’ho ha fet Jarmusch per reunir un repartiment tan llaminer a partir d’un guió tan poc cuinat? Segurament tirant d’amistat o aprofitant el prestigi que l’envolta. “A mi em va oferir grans quantitats de diners”, va dir un Bill Murray sempre parapetat en la sorna i amb cara d’estar desitjant acabar la promoció per anar a jugar a golf. Murray -qui si no- va deixar les millors perles. Quan li van preguntar per la relació amb el gènere de terror, es va limitar a contestar que Canes li agradava molt. “Però no hi ha zombis a la Croisette”, va apuntar el moderador. “Ah no?”, va dir amb intenció Murray. Touché. També va fer riure els seus col·legues quan es va posar metafísic. “Crec en la vida després de la mort, però no per a tothom. A alguns de vosaltres us tornaré a veure, però a d’altres no”.

The dead don’t die no és el primer contacte amb el terror de la filmografia de Jarmusch, que ja abordava el cinema vampíric a Només els amants sobreviuen (2013). Però en lloc de portar el gènere al seu terreny, aquí el director juga amb les convencions del gènere zombi amb esperit més reverencial que de transgressió. “George A. Romero és un referent molt important -va explicar-. Abans d’ell, els monstres sempre eren com Godzilla, venien de l’exterior i amenaçaven la societat. Però els zombis de Romero formen part del col·lapse de la societat i alhora en són víctimes”. Jarmusch també va citar els clàssics de la Universal -“sobretot Dràcula, sempre m’han agradat els vampirs”- i entre els directors de terror contemporanis va destacar John Carpenter, Sam Raimi, Dario Argento i Mario Bava. “Ahir vaig conèixer Argento i Carpenter -va dir-. Només per això ja ha valgut la pena venir”. Carpenter, per cert, era a Canes per ser homenatjat a la Quinzena de Realitzadors, en què es va projectar La cosa abans d’una xerrada en què el mestre del terror va parlar del seu procés creatiu, de la importància de la música en el seu cinema i de Trump, però no de nous projectes. “Abans de parlar d’això hauria de veure el meu camell”, va dir.

Entre Audiard i Iñárritu

En la secció oficial, Les miserables de Ladj Ly va decebre les altes expectatives que havia generat la presència poc habitual d’una opera prima francesa en la competició. Crescut a la banlieue parisenca de Bosquets -prop d’on Victor Hugo va escriure el seu llibre-, el director debutant aprofita el seu coneixement del terreny per construir un thriller policíac que vol ser una mica L’odi de Kassovitz, però que es mou entre el noir fibrat i modern de Jacques Audiard i el cinema transcendent i afectat d’Alejandro González Iñárritu, president del jurat del festival, que ja deu tenir el primer favorit a Palma d’Or.