“Amb Bigas Luna vaig aprendre a viure”

Fa uns anys, el pare del director David Victori li va trucar per explicar-li que no podia dormir. Cada nit, deia, tenia el mateix malson, una somni llarg amb tot de detalls. El fill va suggerir-li que el posés per escrit, que potser així se’l trauria del cap. I un dia que el fill era de visita el pare el va asseure per llegir-li el que havia escrit. “Era com una pel·lícula -recorda, encara impressionat-. La meva germana havia mort feia poc, de forma sobtada, i era evident que a través del somni el pare estava fent una mena de catarsi inconscient”.

Victori va quedar tan impactat que va convertir el malson del seu pare en un guió que, després de moltes voltes i reescriptures, ha acabat convertint-se en El pacto, que divendres va arribar als cinemes. “El contingut de la història ha canviat, però l’estructura és la mateixa: algú que està a punt de perdre la filla, la possibilitat de salvar-la matant una altra persona... El viatge del protagonista és el mateix”, diu Victori.

El viatge potser sí, però la protagonista és ara Belén Rueda, que interpreta una advocada a qui un home misteriós ofereix un pacte fàustic: la vida de la seva filla a canvi de matar algú. Victori diu que “portar la Belén va ser idea dels productors” i no sorprèn: l’actriu, de 53 anys, és un fenomen estrany, un dels rars noms propis del cinema espanyol que garanteix una bona taquilla. “Amb ella les peces van encaixar -diu el director-. Posar una dona en la situació d’haver de matar algú és més interessant, perquè l’energia femenina no té la violència tan integrada com els homes”. Victori es confessa enamorat de Rueda. “Sembla que no hagi fet una pel·lícula en tota la vida -diu-. Parla igual que els meus amics actors que estan començant, amb la mateixa il·lusió, però té l’experiència de qui porta molts anys fent cinema”.

Un cineasta a Los Angeles

El 2012, Victori va guanyar un concurs internacional de YouTube amb el curt La culpa. El premi era produir un altre curt amb Ridley Scott i Michael Fassbender, Zero. Abans de dirigir el seu primer llarg, Victori ja era un cineasta de moda que vivia a Los Angeles, rebia ofertes per dirigir pel·lícules i sortia a les revistes del cor arran d’una relació amb l’actriu Ana de Armas. “Los Angeles és una ciutat que no et jutja per d’on vens i qui coneixes, sinó pel que fas; et tracten amb respecte tot i que només hagis fet curts -assenyala-. D’altra banda, sempre estan buscant talent de fora, però quan el troben volen que s’adapti a fer el mateix de sempre. «M’agrada la roba que portes, ara treu-te-la i posa’t aquesta altra»”.

Victori va rebutjar moltes pel·lícules “d’exorcismes i zombis” que li oferien als Estats Units perquè necessita tenir “una implicació personal” amb la història. “No vull fer cinema de qualsevol manera -afirma-. Jo necessito abocar-hi una pregunta important i cercar la resposta a través del procés creatiu, com he fet a El pacto ”. Entre els projectes que té damunt la taula hi ha dues pel·lícules escrites amb el coguionista del film, Jordi Vallejo, una de les quals produirà Filmax amb un càsting internacional; també treballa en una adaptació per a televisió de la novel·la històrica Cremeu Barcelona, de Guillem Martí. No sembla amoïnat pel futur: transmet una confiança que potser va encomanar-li el seu mestre: Bigas Lunas. “Quan tenia 17 anys vaig fer un taller amb ell -recorda-. Jo no sabia si estudiar a l’Escac o el CECC i li vaig demanar consell. «No estudiïs cinema, jo t’ensenyaré a dirigir»”. Victori va ser l’assistent personal del director de Jamón, Jamó n. “Va ser una època difícil per a ell: van caure diversos projectes i només va dirigir una pel·lícula, Son de mar. Però jo ho vaig aprendre tot, amb ell. A dirigir, sí, però també a viure”.