‘Big little lies’: a l’altura del llegat del #MeToo

BarcelonaAbans d’encetar-la, Big little lies aparentava ser una nova actualització del culebró sofisticat tipus Mujeres desesperadas. Però, sense deixar de situar-se en un univers similar de privilegi de classe que amaga tot de secrets i frustracions, aquesta minisèrie de la HBO es va revelar com un drama d’altura que actualitzava el vincle entre les protagonistes en sincronia amb el llegat del #MeToo. Les dones adinerades, individualistes i pendents de l’èxit social de Monterey acaben fent pinya contra un enemic comú, la violència masclista. Durant els tres capítols que hem pogut veure de la segona temporada, les Cinc de Monterey mantenen i comparteixen el secret al voltant de la mort amb què es tancava la primera, però la ressaca traumàtica afecta cadascuna d’una manera diferent. A part, apareix una nova i fascinant antagonista, Mary Louise (Meryl Streep).

Big little lies ens recorda fins a quin punt el melodrama en totes les seves variants (del culebró al drama d’època), tan menystingut habitualment per vincular-se al públic femení i a l’àmbit de les emocions íntimes, ha estat un dels pocs gèneres capaços de recollir les angoixes, contradiccions i anhels que viuen les protagonistes en un entorn que les condiciona pel fet de ser dones. La força de la Celeste (Nicole Kidman), la Madeleine (Reese Witherspoon), la Jane (Shailene Woodley), la Renata (Laura Dern), la Bonnie (Zoe Kravitz) i ara també la Mary Louise radica en el fet que posen en evidència problemàtiques típicament femenines sense perdre complexitat dramàtica ni convertir-se en arquetips modèlics o exemplaritzants. Un altre dels atractius poc reivindicats d’aquesta ficció -creada per David E. Kelley a partir de la novel·la primer i el text original després de Liane Moriarty-és un sentit de l’humor que amara tota la sèrie sense convertir en cap moment els personatges en grotescos o ridículs.

Els responsables de Big little lies van confiar en un cineasta de prestigi com Jean-Marc Vallée (director de C.R.A.Z.Y. i Dallas Buyers Club ) perquè atorgués una estètica identificable a l’obra. El canadenc va treure el màxim profit expressiu dels escenaris privilegiats de Califòrnia on viuen les protagonistes: en la seqüència clau que tanca la primera temporada intercalava l’explosió de les tensions acumulades amb plans de les onades embravides de l’oceà.

A la segona part li agafa el relleu Andrea Arnold, una cineasta menys vistosa però molt més interessant. La britànica s’adapta a la línia estètica que havia marcat el quebequès, però n’accentua alguns elements. Els nous capítols resulten més naturalistes en la seva aproximació als personatges, unes dones que ara viuen més desmarcades del món de les aparences i alhora es repleguen en la seva intimitat individual o compartida. Ningú filma tan bé personatges femenins en conflicte com ho fa Andrea Arnold a American honey i Fish tank. Escenes com la del primer capítol en què la Jane balla abstreta a la platja ens recorden moments similars d’aquests films i evidencien com Arnold parla del drama intern de cadascuna de les protagonistes també a través de les imatges. Mentre la Jane necessita retrobar-se amb ella mateixa, la Renata surt sempre avançant i trepitjant amb una seguretat que no tarda a ensorrar-se (l’explosió d’ira que viu Laura Dern al tercer episodi no té res a envejar al crit de dolor de Meryl Streep al primer), mentre que la Celeste apareix desestabilitzada i turmentada pels records, la Bonnie fuig corrents tota l’estona del seu entorn proper i la Madeleine la veiem més baixeta... Però l’enigma d’aquesta segona temporada és com evolucionarà el personatge de la Mary Louise, mare alhora terrible i ressentida.

David E. Kelley per a HBO. En emissió a HBO.