Bieito porta Verdi a la brutalitat de la Guerra Civil

LondresLa ciutat és Londres. El teatre, l’English National Opera (ENO), el principal centre d’activitat lírica de Calixto Bieito al Regne Unit. L’ocasió, l’estrena d’una nova producció de La forza del destino de Verdi a càrrec del director català. Però és inevitable pensar una mica més enllà en el temps i en l’espai quan t’adones que, entre el públic del London Coliseum, la seu de l’ENO, hi ha Peter Gelb, director general de la Metropolitan Opera House de Nova York. La seva presència no és sorprenent, perquè la seva institució (juntament amb la Canadian Opera de Toronto) coprodueix l’espectacle. La sorpresa va ser, justament, saber que el Met fitxava Bieito.

Al començament del seu mandat fa 10 anys, Gelb va deixar clar que la seva voluntat de renovar l’estil teatral de les produccions del Met, tradicionalment conservador, no implicava l’assumpció de propostes radicals qualificades amb el rètol simplista d’ eurotrash, del qual Bieito era considerat un dels màxims exponents. Ha plogut molt des de llavors i, potser, l’antic responsable del Teatre Romea ja no desperta tantes suspicàcies, per molt que en el material promocional l’ENO parli del “Quentin Tarantino de l’òpera”, etiqueta que no fa justícia a cap dels dos directors.

Debut americà

Haurem d’esperar a la temporada 2017-18 per saber com el públic del Met encaixa l’estil Bieito, en el que suposarà un dels debuts més importants en la seva carrera. Aquesta Forza, però, no serà la primera experiència de Bieito amb el públic nord-americà, ja que aquesta mateixa temporada San Francisco acollirà el debut operístic del català als Estats Units, amb el seu muntatge més aplaudit: la ubiqua Carmen, que, des de la seva estrena a Peralada el 1999, no ha parat de rodar pel món.

No hi ha res impossible, però és poc probable que Peter Gelb es repensi la coproducció un cop vist el resultat final. Almenys, l’estrena a Londres es va saldar amb aplaudiments generalitzats, incloent-hi el mateix Bieito. Què veurà, doncs, el públic de Nova York?

La Guerra Civil Espanyola és el marc on Bieito situa aquesta òpera que Verdi va adaptar d’un dels més destacats drames del Romanticisme espanyol, Don Álvaro o la fuerza del sino del Duc de Rivas, una història d’odis i famílies dividides. Amb els seus col·laboradors habituals (Rebecca Ringst al decorat, Ingo Krugler al vestuari), el director ens submergeix en un món en blanc i negre, violent i implacable, on els vencedors no tenen pietat dels vençuts. Significativa en aquest sentit és l’escena de la taverna, transformada en una desfilada triomfal (gràcies a les projeccions en vídeo) davant un poble, d’entrada impassible, que acaba destrossant un munt de llibres amb esfereïdor entusiasme mentre voleien dues banderes espanyoles amb l’àliga incorporada. En aquesta línia és curiós també el retrat de Curra, una trepa hàbil que amb els nous temps passa de criada a gran senyora.

Drama col·lectiu

Bieito gira com un mitjó dos dels elements constitutius de l’obra. Per una banda, el Pare Guardià que acull Leonora no és cap ànima caritativa, sinó un esperit castigador que imposa a la fugitiva una feridora corona d’espines. D’altra banda, la part més lleugera que Verdi va incloure com a respir del drama central perd tota connotació còmica. Fra Melitone complementa el retrat gens positiu de l’Església, mentre que Preziosilla esdevé una criatura sanguinària que, envoltada de soldats i falangistes, executa amb un tret a la nuca un grapat de presoners.

Les projeccions en vídeo de Sarah Derendinger, amb els seus cavalls i rostres angoixats, recreen de manera evocadora els elements iconogràfics d’un dels retrats més impactants de l’horror de la guerra, el Guernica de Picasso, i reforcen la sensació que Bieito s’ha preocupat més pel drama col·lectiu que per l’individual protagonitzat per Leonora, el seu estimat Don Álvaro i el venjatiu Don Carlo. Les confrontacions entre els dos homes són les escenes menys reeixides, tot i que Bieito es reserva per al final un bon cop. El refugi de Leonora no és cap ermita, sinó el menjador on al començament Álvaro mata accidentalment el pare de la noia. El cercle fatídic es tanca sobre els Calatrava, i no és Carlo qui mata la seva germana, ella se suïcida escanyant-se amb el filferro de la corona d’espines.

Una companyia amb problemes

L’English National Opera ha viscut uns mesos força convulsos, amb la marxa d’alguns dels principals responsables de la companyia (com el director artístic, John Berry, que diumenge assistia a l’estrena al Liceu del Benvenuto Cellini que va impulsar durant el seu mandat), fortes retallades en les aportacions públiques i un qüestionament d’algunes iniciatives pensades per atreure públic (i ingressos) com presentar, a la primavera, un muntatge del musical Sunset Boulevard d’Andrew Lloyd Webber amb Glenn Close de protagonista.

Un dels pals de paller ara de l’ENO és el director musical, Mark Wigglesworth, encara que el seu mandat tot just ha començat. Amb un cor i orquestra notables, la seva versió va tenir més amplitud simfònica que ímpetu dramàtic. Tamara Wilson va impactar amb una Leonora de poderosos mitjans, Gwyn Hughes-Jones va sortir airós de l’exposada tessitura d’Álvaro i Anthony Michaels-Moore va ser un Carlo de recursos desgastats. Que consti en acta que, seguint la política de l’ENO d’interpretar-ho tot en anglès (la qual cosa pot grinyolar a orelles no autòctones), l’òpera va ser The force of destiny. Per a La forza del destino caldrà esperar a Nova York.