Biblioteca familiar: un somni col·lectiu

Els llibres arribaven pel dia de Sant Jordi, o més aviat s’hauria de dir que sempre arribava un llibre en aquesta diada, i que la resta de l’any no se’n veien gaires més. La veritat és que a Sant Adrià no teníem cap llibreria. Aleshores jo vivia allà. Un poble convertit en suburbi. Ara té 37.000 habitants i categoria oficial de ciutat, encara que segueix sense cap llibreria. Igual que Martín Santos deia a Tiempo de silencio que hi ha ciutats que no tenen catedral, hi ha ciutats que no tenen llibreria, cosa que resulta pitjor des d’un punt de vista exclusiu, que van dir Radio Futura.

Perquè si una llibreria és l’equivalent d’una catedral (una és temple de la paraula escrita i l’altra temple de la paraula oral, i ambdues el triomf del Verb), una parròquia no pot comparar-se a una papereria-llibreria. O potser sí. Era meravellós anar a fer una fotocòpia i sortir amb un llibre a la mà. Però avui, ¿com pot haver-hi llibreries enlloc si estan tancant fins i tot els quioscos? Els quioscos, al mig del carrer o en una cantonada, eren les ermites de la lectura. Llocs de pelegrinatge etern. Un diari obert són les Taules de la Llei amb la seva revelació quotidiana. Un diari és un llibre que s’escriu cada dia i que no tracta de res en concret, però que parla de tot (des de Montaigne fins a Proust, la gran literatura ha estat això).

D’aquesta manera, moltes biblioteques familiars (un prestatge amb llibres damunt del moble bar), estaven fetes de llibres extrets per la finestreta d’una caixa d’estalvis el dia de Sant Jordi. Els bancs eren per als rics, i la gent tenia els calés a la caixa d’estalvis. Aquí era on es regalava un llibre a tothom qui hi anava aquell dia. Obres sobre Miró, Picasso, les tradicions catalanes, treballs manuals, i títols com El hombre del traje gris, El halcón maltés i El sueño eterno (tots dos en un sol volum), El baile de los malditos, o també llibres amb fotos d’ocells del bosc i de cavalls. Ja no existeixen les caixes d’estalvis i la gent té la pasta en un banc, com si fóssim rics. Vivim en un miratge. I cada cop més, els llibres arriben d’una abstracció que es diu Amazon. Un altre miratge. En plena pandèmia, la celebració de Sant Jordi ens recorda la diferència entre un miratge i un somni col·lectiu.