Beyoncé, la dona que controla el món

Artistes catalanes fan un retrat de la cantant, que avui presenta ‘Lemonade’ a l’Estadi Olímpic de Barcelona

Beyoncé,
 La dona que controla el món
Jordi Garrigós
03/08/2016
4 min
Regala aquest article

BarcelonaQuan Beyoncé Knowles-Carter tenia onze anys la seva vida va canviar completament. El seu pare, Mathew, va deixar la feina de venedor de material sanitari per dedicar-se, a temps complet, a aconseguir que la seva filla fos una estrella de la música. L’aposta va sortir bé: la intèrpret és la divuitena dona més poderosa del planeta -la primera del món de l’espectacle-, segons la revista Forbes, ha venut pràcticament 200 milions de discos i la seva influència arriba a les màximes esferes: els Obama en són fans reconeguts i l’star system nord-americà l’adora, des de Tom Hanks fins a Kanye West. La seva seguretat arriba al punt d’atrevir-se a actuar a l’Estadi Olímpic de Montjuïc en ple mes d’agost, un escenari reservat als escollits (els últims dos anys només hi han tocat AC/DC i Coldplay) i on avui presentarà Formation World Tour, la gira de presentació de Lemonade, el seu sisè disc d’estudi. No sembla que prengui gaires riscos: en l’última actuació a Barcelona va esgotar totes les entrades del Palau Sant Jordi en poques hores, el mateix recinte on Rihanna no va aconseguir arribar al sold out fa pocs dies. Ha venut 46.000 entrades, segons la promotora Live Nation, però encara n’hi ha a la venda.

Assistir a un concert de Beyoncé és presenciar un dels espectacles més complets que es poden veure al món, i els seus xous arriben acompanyats d’una enorme expectació, també als cercles musicals de la ciutat on actua. Les artistes catalanes viuen l’actuació de la texana amb unes sensacions que van de l’entusiasme a l’interès superficial. “És impossible no conèixer-la”, reconeix Tuixén Benet, coreògrafa i guitarrista de Les Sueques. També té fans militants com la teclista d’Extraperlo, Alba Blasi. “És la millor”, exclama. Fixar-se en la llista de singles dels seus 20 anys de carrera és trobar-se amb algunes de les cançons més reconeixibles de la cultura pop de les dues últimes dècades. De Crazy in love a Halo, de Single ladies a Suvirvor, una cançó del grup que va liderar, Destiny’s Child, la girl band amb la qual va aconseguir el que mai passa amb aquest tipus de bandes: que tothom es posés d’acord en qui era la preferida. Beyoncé no tenia rival.

Evolució constant

La cantant soul Judit Neddermann i Carla Serrat, vocalista d’electrònica, van conèixer la seva música gràcies a aquell grup primerenc, amb el qual Knowles ja va vendre 60 milions de discos. “El meu primer record d’ella és cantant Say my name, amb les Destiny’s Child, tot i que quan realment vaig al·lucinar va ser amb Crazy in love ”, explica Serrat. Va ser la gran presentació de Beyoncé al món, el primer senzill del seu disc de debut, el 2003, i el que iniciava la transició de cantant pop a icona internacional. “El que més destaca és el seu talent desbordant com a cantant, com a ballarina i a l’escenari”, descriu Neddermann, mentre que Louise Sansom, del grup Anímic, va un pas més enllà: “M’agrada la necessitat que té d’evolucionar amb la seva música i no repetir-se, li surti bé o malament”.

Icona global

El cert és que Beyoncé és la influencer més poderosa d’aquest segle: pot legitimar un gènere sencer amb només una cançó (com el trap de 7/11 ). Però també ho és més enllà de la música. Tot el que fa la solista és observat i copiat arreu: un pas de ball i un clip amb una austera però efectiva coreografia ( Single ladies )o un barret, com el que utilitza a Formation World Touri que milions de noies a tot el món s’han comprat.

Tuixén Benet també destaca la seva “evolució”, tot i que reconeix que el que fa en l’àmbit coreogràfic “no és nou, la major part del que balla als seus videoclips parteix de coreografies antigues, a vegades fins i tot frega el plagi”.

L’estilisme de la gira Beyoncé el treballa amb Marni Senofonte, amb qui ja va col·laborar en la pel·lícula documental de Lemonade i en l’actuació a la Super Bowl. L’ outfit se centra a transformar l’estil victorià de la imatge de Lemonade en vertiginosos bodis marca de la casa, habitualment de signatures com Balmain, Gucci o DSquared. Per a Verónica Febrero, estilista i bateria de Me and the Bees, l’estil de Beyoncé no és “especialment elegant, malgrat que la feina que hi ha al darrere del vestuari de Lemonade és molt bona”. Tot i que últimament “ven més moda i menys sexe”, Febrero considera que segueix marcant “el seu cos per sobre de tot”.

Feminisme controvertit

Com la majoria de grans artistes d’aquest segle, la solista dedica una part del seu temps i diners a propostes solidàries. El 2012 va regalar una cançó a les Nacions Unides per promocionar el Dia Mundial de l’Ajuda Humanitària, ha fet diverses actuacions amb finalitats benèfiques i va celebrar l’aprovació del matrimoni homosexual als Estats Units ballant a les xarxes socials amb roba dels colors de l’arc de Sant Martí. Algunes lletres de Knowles també s’han vinculat al feminisme, sobretot per cançons com Flawless o Pretty hurts. També va escriure un assaig, juntament amb altres celebrities com Eva Longoria o Jennifer Garner, que denunciava la desigualtat de gènere als Estats Units.

El suposat feminisme de Beyoncé no acaba de ser creïble per a Judit Neddermann, que denuncia que té massa videoclips en què recorre a la “dona objecte de l’heteropatriarcat”. Blasi ho veu radicalment diferent: considera que la solista es mostra com “una dona capaç de tot, sense complexos”. Per a la teclista d’Extraperlo pot considerar-se un “referent sincer” per a l’empoderament de la dona, encara que sigui conscient “que tot això ara ven molt, i ella no deixa de ser un producte de la indústria musical”. Precisament de falta de franquesa l’acusa Louise Sansom: “És cert que les seves lletres mostren força i feminisme, però alhora es passa el dia pendent del seu marit. És un concepte massa antiquat”. La cantant d’Anímic apel·la a la llibertat personal de Beyoncé per decidir si vol ser un exemple per a la lluita feminista o no, però també es planteja si seguiria sent un referent si fos “lletja i grassa”.

stats