Beth: "M'he reconciliat amb unes cançons que han estat onze anys en un calaix"

BarcelonaBeth Rodergas (Súria, 1981) torna després de vuit anys de pausa discogràfica amb Origen (U98, 2021). En aquest disc trilingüe que aplega composicions noves i d'altres que havien quedat arraconades per les circumstàncies, Beth es desprèn dels aires folk per abraçar un pop de detalls electrònics a la manera de Taylor Swift. La gira de presentació començarà a l'abril, però aquest dimecres en fa la preestrena a la Sala Luz de Gas de Barcelona (20 h).

Què ha passat artísticament des que vas publicar el disc Família el 2013?

— He estat fent teatre: Pels pèls, Flor de Nit, Geronimo Stilton. També vaig fer un llibre amb la meva mare, Nyam!, que vam estar més d’un any preparant-lo. Tot i no tenir disc nou, també he estat fent concerts meus i amb la Simfònica de Cobla i Corda. I tenim la marca de roba infantil LittleLia, que no deixa de ser una expressió artística i em té molt enfeinada, perquè cada vegada va creixent més.

¿Vas arribar a pensar que no faries cap disc més?

— No, no, al contrari: pensava que el faria abans. Passa que ha anat així i tampoc volia forçar-ho ni fer-lo de qualsevol manera.

¿Família era un disc fill d’un context, la maternitat, i tenia un component conceptual prou clar que Origen no té, oi?

— Potser no totes, però moltes cançons d’Origen sí que tenen coses en comú, sobretot les que vaig escriure fa més temps, que són d’un moment vital bastant concret. Hi ha com diferents grupets de cançons que sí que tenen més coherència entre si. Per exemple, les tres en català, que són a mitges amb el David Ros, són de la mateixa família perquè a banda de l’idioma tenen la mateixa ona de so, de positivisme, d’esperança, de bon rotllo, superenganxoses. També hi ha el grup de cançons que vaig escriure fa bastants anys...

Has explicat que fa temps algú t’havia fet creure que algunes d’aquestes cançons no eren prou bones, i que per això havien quedat en un calaix. Qui era?

— Bé, una persona molt pròxima a mi, però també vull recalcar que al final vaig ser jo qui ho va decidir. Tant com a persona com a cantant, em considero molt segura de mi mateixa, però com a autora sempre he estat més insegura. I només em va faltar topar amb algú que em digués: "Sí, estan bé, però no molen gaire". I les vaig tenir guardades en un calaix onze anys. Després, quan vaig sortir d’aquella relació, vaig compondre moltes cançons en català i vaig fer dos discos, Segueix-me el fil (2010) i Família (2013), en què hi havia temes meus, però aquelles cançons, entre que eren en castellà i que tenien aquest estigma, jo mateixa les havia invalidat. M'he reconciliat amb unes cançons que han estat onze anys en un calaix i em sento fatal per haver-les oblidat tant de temps, perquè crec que són boniques i que mereixien ser gravades.

Obres el disc amb Love the music, una declaració d’intencions.

— És la cançó més antiga de totes. La vaig escriure a Londres. Acabava de sortir d’OT feia un any i mig o dos, i me’n vaig anar a Anglaterra i em va sortir aquesta cançó, que més clara no pot ser. M’estimo molt la música i pensava: "Deixeu-m’ho fer a la meva manera, a poc a poc, mimant cada nota que canti". Era una declaració d’intencions llavors, el 2005, que és quan la vaig fer, però continua vigent. Ha agafat molta màgia perquè la vam gravar amb la Laura [Andrés, pianista], totes dues juntes d’una tirada. Love the music ja la tenia feta al disc en anglès My own way home, del 2006, però la vaig ensenyar al Suso Saiz, el productor, i em va dir: "Sí, està bé, però és molt diferent de les altres. Millor que no l'hi posem". I així anava acumulant cançons, fins ara, que ha sigut com un alliberament: "Vinga, Beth, grava-les!"

Recordes què et va dur a voler-te dedicar a la música?

— Sí. La música sempre m’havia agradat, però va ser una mica casual tot plegat. Amb el grup en què vaig començar a cantar quan tenia 16 anys vaig veure que ho feia bé. Vam gravar una maqueta i de mica en mica m’ho vaig anar creient. I al cap de poc, als 17, vaig entrar en una orquestra. Llavors vaig veure que professionalment em podia guanyar la vida amb la veu, en comptes d’estar posant copes al Sielu de Manresa, que és el que feia. Vaig entrar com molt directament a la part professional, perquè amb l’orquestra no cantava cançons que m’agradessin; cantava de tot. Quan vaig sortir d'OT sí que vaig tenir la sensació que a sobre em podia dedicar a la música cantant el que m’agradés.

Quan vas enregistrar Família explicaves que t’havien influït músics com Bon Iver, Sanjosex i Ray Lamontagne. ¿Ha canviat gaire el que has escoltat abans de gravar Origen?

— Les referències per gravar aquest disc no tenen res a veure amb allò. Vaig basar-me molt en la Maggie Rogers, que ha sigut bastant LA referència. De fet, Maggie Rogers i el disc Folklore de Taylor Swift han sigut les referències per a Origen. Tota aquella música amb què vam amarar-nos amb el Ricky Faulkner per fer Família em continua agradant, però volia sortir una mica de la cosa més folkie i intentar trobar un pop amb elements programats i electrònics.

També hi ha cançons com No va, que comença amb piano però de seguida camina cap a l’electrònica.

— D’entrada anàvem a fer gairebé tot el disc programat i després, quan ens hi vam trobar, vaig veure que necessitava que els pianos fossin de veritat, que el baix fos de veritat... A No va vam gravar un violoncel. Al final ha sigut un mix: hi incorporo l’electrònica, però la cosa orgànica d’un músic tocant necessitava que hi fos.

De què parla No va?

— És del grupet de cançons de relació tempestuosa amb la persona que em va anul·lar. Va de dues persones que estan intentant que una cosa funcioni quan en realitat no funciona. En aquest grup hi ha aquesta, Dudas...

I ¿Dónde lo viste?

— No, ¿Dónde lo viste?, Medicina i Go inside són les més actuals, d’aquest últim any. ¿Dónde lo viste? la canto en primera persona, però la vaig escriure per a una amiga que sempre em pregunta com ho faig per veure sempre la part positiva.

La producció la fas amb l’Albert Solà. Ja el coneixies d’abans?

— No, l’Albert no. El vaig contactar directament per al disc, després de parlar amb el Jordi Puig, de la discogràfica U98 amb qui llicencio el disc. Amb el Jordi vam coincidir en un concert del Litus. Li vaig: "Jordi, estic una mica perduda, tinc unes cançons en castellà però no sé què fer-ne". I ell em va dir el que necessitava sentir. Em va animar i em va dir que m’ajudaria amb el que necessités. Em va abraçar, com si diguéssim. I em va posar en contacte tant amb el David Ros com amb l’Albert. Vam fer un equip de tres. I estic molt contenta d’haver conegut l’Albert; de fet, ara me l’emporto de gira.

Com et planteges els concerts en aquests temps incerts?

— Seria molt desagraïda si em queixés, perquè he pogut tancar uns deu bolos, i benvinguts siguin. Amb el tema dels aforaments han abaixat els caixets; d’acord, ens hi adaptem, però també és cert que crec que tota aquesta pandèmia està perjudicant menys la gent petita que la gent gran, i jo em considero petita en el sentit dels aforaments. Com que tampoc faig concerts per a macropenya, doncs de moment puc anar fent. Està la cosa complicada, però tenim la sort que des de la ràdio ens estan donant suport, que és d’agrair perquè una cosa porta l’altra. I la gent, almenys a Catalunya, noto que té ganes de directe i de sentir les noves cançons. El disc tot just acaba de sortir i ja tinc deu bolos; no em puc queixar gens.