Bestias del sur salvaje

Com deixen ben clar fenòmens com La noche más oscura i la sèrie Homeland , la ficció audiovisual nord-americana no perd el temps a l'hora de llepar-se les ferides del passat recent. En el cas del terrabastall sociopolític i econòmic provocat per l'huracà Katrina el 2005, la sèrie Treme , concebuda per David Simon, s'ha aproximat a la tragèdia humana mitjançant el realisme social. Per completar aquest exercici de memòria, Bestias del sur salvaje proposa una cosa alternativa: un exorcisme emocional vestit de faula mitològica, un viatge per les fronteres que separen la realitat i la fantasia.

Guiats pel cos menut i la mirada ferotge de la petita Hushpuppy (una sensacional Quvenzhané Wallis), se'ns convida a viure en primera persona l'envestida d'una natura desfermada, que en la ment de la nena pren la forma d'unes criatures prehistòriques que simbolitzen tot el que s'escapa del seu control: principalment, la mort.

Així, apel·lant al realisme màgic, el jove Behn Zeitlin, que s'estrena en el llargmetratge, conjura el trauma del Katrina mitjançant un lirisme brut que adopta les formes d'un sinistre conte folklòric. Es diria que Zeitlin aspira a barrejar el romanticisme de Terrence Malick amb la visceralitat de John Cassavetes -accentuada aquí per l'ús d'actors no professionals.

I si bé Bestias del sur salvaje abusa d'un cert excés de pirotècnia dramàtica -un to exaltat i al·lèrgic a les subtileses molt de l'estil del serbi Emir Kusturica-, cal reconèixer que Zeitlin elabora un film original que esquiva el formulisme de gran part del cinema independent promogut des de la factoria Sundance.