Bertrand Tavernier: “Vull mostrar tot allò de la política que no interessa als mitjans”

Amb els pocs cabells que té despentinats, els ulls vius i el nas gros i rosat, Bertrand Tavernier (Lió, 1941) sembla al natural un dels personatges que dibuixa Christophe Blain a Quay d’Orsay, el còmic que adapta el director a la sàtira política Crónicas diplomáticas, que ahir arribava als cinemes.

La seva comèdia retrata les interioritats del ministeri d’Exteriors francès quan el dirigia Dominique de Villepin. Però, tot i el marcat to de sàtira, no cau mai en la caricatura.

Aquest era el repte, evitar el cinisme. Mantenir la força còmica sense caricaturitzar ningú. No vull ser condescendent amb els personatges. De fet, els estimo molt, sobretot alguns dels consellers. I, pel que fa al ministre, veig el seu costat insuportable. És impossible treballar amb ell. Però, malgrat tot, hi ha un vincle molt fort entre ell i el seu equip.

És un personatge contradictori.

Els seus mètodes eren extravagants i il·lògics, però van produir un discurs extraordinari, un dels més bonics de la diplomàcia francesa des de De Gaulle. Des de llavors hem tingut discursos ineptes, que semblen escrits per analfabets. Els ministres francesos competeixen per veure qui fa més faltes de sintaxi. Fins i tot el ministre d’Educació! Per això volia acabar la pel·lícula amb el discurs que va fer De Villepin. Era important mostrar totes les seves cares. A l’Àfrica, per exemple, va demostrar un gran coratge. Va frenar una guerra civil i va arribar a acords que van mantenir la pau durant cinc anys.

Així que, tot i la sàtira, la pel·lícula conté un elogi a la política.

Sí. Vull mostrar tot allò de la política que no interessa als mitjans, tota la gent que treballa a l’ombra. Ara els mitjans només s’interessen pels sondejos i les declaracions dels ministres. Però els fets i la gent que hi ha al darrere no interessen. Si la premsa escrita cada vegada es llegeix menys és perquè no fa bé la seva feina i s’oblida de l’anàlisi política.

És valent mostrar aquesta cara de la política en aquest moment.

Ara que tothom odia la classe política és quan s’ha de fer. Però cal dir que aquest sentiment l’han creat els mateixos polítics. Sempre que reben una mala notícia ataquen el missatger. Mai assumeixen la responsabilitat. El soldat americà que va filtrar secrets a Wikileaks és a la presó, però els que van transgredir la llei segueixen lliures. Per cert, em fascina que ara vulgui canviar de sexe i que la justícia sigui incapaç de solucionar-ho. És tan còmic!

Crónicas diplomáticas em recorda sèries com The thick of it o Veep.

No he vist la sèrie, però sí In the loop, el film que va fer el creador de The thick of it. De fet, l’he vist tres cops i m’agrada molt, però tinc un problema amb la posada en escena, perquè tot està rodat amb plans curts i un muntatge ràpid. Quan arriben els últims 15 minuts estic esgotat. Per què el director no para de córrer? El ritme pot ser molt ràpid sempre que deixis espais per respirar. Però, si tot és ràpid, res és ràpid. Vostè és un gran coneixedor del cinema clàssic. Quin seria un bon exemple de velocitat?

Lluna nova, de Howard Hawks, i Un, dos, tres, de Billy Wilder. De fet, alguns espectadors del 1938 no podien seguir els diàlegs de Lluna nova, de tan ràpids que eren.

I quines són les seves comèdies polítiques preferides?

Aixeca’t, amor meu, de Mitchell Leisen. Doctor Strangelove, esclar. I Benvingut Mister Chance.