Els universos femenins s'apoderen de la Berlinale
El festival presenta els nous treballs del coreà Hong Sang-soo i la nord-americana Eliza Hittman
Enviat especial a BerlínHong Sang-soo deu ser l'únic cineasta del món capaç de provocar l'ovació espontània del públic amb un zoom sobre un gat. Després de dues pel·lícules ombrívoles com L'hotel a la riba del riu i Glass, el director recupera el seu vessant més lluminós amb The woman who ran, presentada aquest dimarts a la Berlinale, que porta tres anys seguits incloent algun film del coreà en la programació. Ell continua fent la mateixa pel·lícula de sempre, miniatures dramàtiques sobre l'amor i l'amistat vertebrades per llargues escenes de diàlegs i un joc constant d'autoreferències a la seva vida i obra.
L'única novetat és l'absència d'alcohol (potser per això el primer diàleg al·ludeix a una ressaca) i el protagonisme femení. The woman who ran celebra la sororitat en petits detalls: una poma pelada, una abraçada nocturna i la carícia d'una mà. Les dones de Hong Sang-soo (liderades un altre cop per Kim Min-hee) es visiten les unes a les altres, mengen, riuen i parlen de tot; un univers harmònic en què els homes, en segon pla o fora de camp, són éssers més aviats ridículs i narcisistes.
Des d'un enfocament cinematogràfic molt diferent, la solidaritat femenina també és el tema central de la punyent Never rarely sometimes always, un retrat alhora tendre i cru d'una adolescent embarassada (Sidney Flanigan) que viatja amb la seva cosina a Nova York per avortar. Eliza Hittman filma amb respecte i pudor les seves protagonistes, estalviant-los diàlegs explicatius per deixar que les seves accions parlin per elles mateixes.
[[OBJECT]
En la millor escena de la pel·lícula –i una de les millors del festival– Hittman planta la càmera en pla fix davant la cara de la protagonista mentre una treballadora de la clínica li fa, amb molt de tacte, preguntes amb resposta múltiple –i les quatre opcions del títol– sobre situacions d'abús sexual; a mesura que avança el qüestionari, la màscara de fredor de l'actriu es va trencant en una muda expressió de dolor. És la intel·ligent manera que troba la directora per abordar cinematogràficament –i sense renunciar a l'emoció– la violència que reben les dones sense haver de representar-la en pantalla.