La Berlinale es rendeix a l’amor d’estiu de Luca Guadagnino

Enviat especial a BerlínJa començava a ser estrany que, cinc dies després de la inauguració, la millor pel·lícula vista a la Berlinale encara fos Estiu 1993. Amb Call me by your name, exuberant drama romàntic de Luca Guadagnino, el festival rep la primera obra mestra d’una edició que no acaba prendre el vol. Basat en una novel·la d’André Aciman i ambientat en la Itàlia del 1983, el nou film del director de Jo soc l’amor i Cegats pel sol s’endinsa en un terreny molt freqüentat pel cinema, el del primer amor i la descoberta de la sexualitat, però ho fa amb una sensibilitat única i posant les imatges al servei de sensacions que són difícils d’articular. I entenent l’amor com un camp de batalla que deixa un rastre de ferides i vides que no tornen a ser mai iguals.

El protagonista és l’Elio, un adolescent de 17 anys que passa els estius amb el seu pare americà i la seva mare francesa en una gran casa al nord d’Itàlia. Precoç i brillant -toca la guitarra i el piano-, els seus dies passen entre banys, llibres i partitures fins que arriba “l’usurpador” de la seva habitació, un estudiant de doctorat de 24 anys que la família acull durant l’estiu perquè ajudi el pare en el seu treball arqueològic. L’Oliver és un home que traspua la confiança i virilitat que l’Elio sent que a ell li manca; l’atrau i alhora el repel·leix, però els recels inicials són superats pel desig i l’admiració. El film es pren el seu temps per arribar al punt exacte de cocció en la relació, però és que Call me by your name parla tant de l’amor com del naixement de la intimitat, que captura en seqüències bellíssimes però sense aquell excés de barroquisme que de vegades ofegava els treballs anteriors de l’italià.

Molt més que cinema gai

Tot i projectar-se en la secció més gay friendly del festival, la paral·lela Panorama, Call me by your name es resisteix a l’etiqueta de cinema gai: no hi ha discussions sobre identitat sexual ni drama sobre la necessitat de mantenir en secret la relació. Tots dos tenen relacions amb altres dones que no alteren l’essència de la seva història ni la naturalesa excepcional de la relació. I tot i que la sensualitat és omnipresent durant tot el metratge, la pel·lícula és fonamentalment un cant a l’amor en tota la seva esplendor i fragilitat. Un missatge que queda explicitat en l’extraordinari monòleg final del pare de l’Elio, una de les millors escenes entre un pare i un fill del cinema contemporani. Si no fos perquè presentar-se al Festival de Sundance fa unes setmanes li ha barrat el pas de la competició oficial de la Berlinale, l’Os d’Or ja tindria amo. Però una pel·lícula com aquesta no necessita premis: serà un dels títols de l’any per dret propi.

Call me by your name també permet descobrir l’altra cara d’Armie Hammer, que interpreta l’Oliver. Si a Final portrait el seu cos d’atleta i el rostre cisellat en marbre era un llast per al personatge de crític d’art, aquí funciona a la perfecció com a detonant de l’impuls eròtic de l’Elio, un concentrat de masculinitat -de vegades sembla un jove Don Draper- que també és convincent en el territori de la vulnerabilitat. Però la sorpresa del film és Timothée Chalamet, l’Elio, un actor amb un atractiu i una elegància naturals que recorda la del jove Louis Garrel.

Sally Potter injecta mordacitat al festival

En només 70 minuts i un únic espai, The party concentra tanta mala bava i mordacitat com la resta de títols de la competició. La veterana Sally Potter reuneix un excepcional grup d’actors -Patricia Clarkson, Kristin Scott Thomas, Timothy Spall, Bruno Ganz- per celebrar que a Scott Thomas l’han nomenat ministra de Sanitat, però la vetllada es veu amenitzada per revelacions inesperades, malalties terminals, discussions ideològiques i un intent d’assassinat. Peça de cambra lleugera, The party té diàlegs genials i situacions tan delirants que és inevitable passar per alt els seus excessos de to i la sensació d’estar davant d’un text teatral més que no pas d’una obra plenament cinematogràfica.