La Berlinale remunta en la recta final

Enviat Especial A BerlínEn una edició de la Berlinale negada a l’obra mestra, l’última jornada de la competició va concedir almenys un petit descans a la premsa programant dues pel·lícules petites, lleugeres i satisfactòries. Un regust dolç per endur-se a casa després d’empassar-se tanta bilis. In the aisles, de Thomas Stuber, té alguna cosa de western clàssic en què el protagonista fuig d’un passat violent, s’enamora de la noia més bonica del poble i finalment aprèn l’ofici d’un cowboy veterà que també li ensenya algunes lliçons de vida. Però en lloc d’un poblet del Far West, l’escenari són uns grans magatzems alemanys on els personatges no són cowboys sinó treballadors que condueixen toros mecànics i reposen la mercaderia.

Els nostres ulls en aquest univers agredolç de companyonia laboral i romanços de màquina de cafè són els de l’actor de moda d’aquesta Berlinale, Franz Rogowksi, que també protagonitzava Transit. La seva mirada perduda, el llavi leporí i la vocalització precària sens dubte donen una personalitat singular a Rogowski, com de personatge escapat de l’univers hieràtic de Kaurismäki, però costa una mica d’entendre la fascinació que té el cinema alemany per ell. A In the aisles la seva inexpressivitat juga a favor del personatge, però Rogowski no té gairebé química amb la protagonista femenina, la Sandra Hüller de Toni Erdmann.

El monstre polonès

La intolerància que habita sobre la molt catòlica superfície de Polònia és la diana on apunta Mug, la nova comèdia dramàtica de Malgorzata Szumowska, que fa uns anys ja va guanyar un Os de Plata a la millor direcció per Body. Al film, un dels treballadors que construeix l’estàtua de Jesús més gran del món -no és un invent, realment existeix i és a Polònia- sobreviu a un greu accident laboral però surt de l’hospital amb una cara nova que li han trasplantat els metges. El Jacek continua sent el mateix, un enamorat del heavy metal i de la seva nòvia, però per a ella i la resta del poble és simplement un monstre. En lloc de tirar cap a l’horror, Szumowska imprimeix a la història un aire d’humor negre que s’acarnissa especialment en l’Església i els seus representants, arribant al punt més àlgid quan dos sacerdots intenten exorcitzar el Jacek perquè la mare creu que el dimoni l’ha posseït.

La mordacitat pot semblar de vegades poc sofisticada -el sacerdot que s’excita i exigeix més detalls pecaminosos durant la confessió-, però s’han d’entendre en el context: una Polònia cada vegada més sotmesa a l’ortodòxia catòlica on Malgorzata Szumowska s’erigeix com la veu crítica que trenca el discurs hegemònic.

Vista per a sentència, aquesta Berlinale deixa un balanç tan pobre que només la Isla de perros de Wes Anderson sembla indiscutible mereixedora de l’Os d’Or. Però la predisposició dels jurats a premiar produccions de Hollywood és sempre escassa, i més en un festival amb una agenda política tan marcada com la Berlinale. Així que les apostes anirien més encaminades al biopic històric Dovlatov, de Serguei German Jr; al drama familiar paraguaià Las herederas, i al melodrama de refugiats en fuga Transit, de l’alemany Christian Petzold.