La Berlinale naufraga entre dobles identitats i genocidis

BerlínLa secció oficial del Festival de Cine de Berlín continua sense oferir gaires alegries. Ahir va ser el torn d’Agnieszka Holland, veterana del cinema europeu que en els últims temps compagina la direcció de sèries nord-americanes ( House of cards, per exemple) amb pel·lícules com Spoor (El rastre), amb la qual va guanyar l’Os de Plata a la millor direcció, i l’última, Mr. Jones, biopic pla i sobrat de metratge de Gareth Jones, el periodista gal·lès que es va rebel·lar contra el servilisme dels corresponsals occidentals de Moscou -encarnats per la tèrbola figura de Walter Duranti, del New York Times - i va revelar al món la terrible fam que va assolar Ucraïna el 1933 com a conseqüència directa de les polítiques de Stalin i que va provocar la mort per inanició de milions de persones, un genocidi que els periodistes amics de la Revolució Russa van intentar silenciar.

Jones és una figura sens dubte interessant, i els seus escrits són de gran transcendència -van inspirar La rebel·lió dels animals d’Orwell-, però Holland no aconsegueix dotar el seu retrat d’interès visual ni narratiu. El més interessant és, potser, la recreació d’una època en què els periodistes eren gairebé estrelles del rock amb una gran influència en el decurs de la història i, si queien en desgràcia, acabaven a la secció de cultura d’un diari de províncies.

Fora de competició, dues pel·lícules abordaven el tema de la doble identitat des de perspectives molt diferents. A The operative, l’alemanya Diane Kruger és una agent del Mossad a Teheran que, mentre es fa passar per professora d’anglès, s’enamora d’un home iranià i comença a tenir problemes per saber en quin bàndol està; llàstima que el director israelià Yuval Adler no injecti més tensió a una història que no acaba de treure partit de la bellesa gèlida de Kruger. Tampoc Juliette Binoche acaba de brillar a Celle que vous croyez, on interpreta una dona que s’inventa una falsa identitat per xatejar amb un home més jove i es veu atrapada per una obsessió malaltissa. El seu to juganer i pervers -entre la comèdia eròtica i el thriller psicològic- i la fixació pel rostre femení acosten el film de Safy Nebbou al cinema de François Ozon.