Elena Martín, una dona a la recerca del propi plaer

Enviat Especial A BerlínLa frescor de l’aigua d’un llac, el vent que li acaricia el cos despullat, el suc d’una síndria madura... Tot això proporciona plaer a la Bàrbara i la fa sentir en harmonia amb el món. Però quan intenta fer l’amor amb la seva parella, quan l’excitació sorgeix i la respiració s’accelera, alguna porta es tanca. Hi ha una vella ferida que s’interposa entre ella i el seu plaer i li nega la connexió amb el propi cos. La Bàrbara és la protagonista de Suc de síndria, el curt que Irene Moray estrena avui a la Berlinale i que beu molt de la seva experiència com a terapeuta de reiki. “Treballava amb dones i em sobtava veure que n’hi havia moltes que no podien tenir orgasmes amb un home -explica-. En la majoria de casos al darrere hi havia algun episodi relacionat amb el cos en què no s’havien respectat els límits”.

Moray tenia clar que volia fugir dels tòpics associats a les dones que han patit abusos sexuals. “S’acostuma a convertir les dones violades en víctimes eternes. Jo hi volia contraposar una narrativa diferent explicant un procés terapèutic. No sé si una violació es pot curar, però és important que no et defineixi: que puguis continuar sent riallera i sorollosa, emprenyar-te, plorar...”

Aquesta muntanya russa d’emocions té en el curt el rostre d’Elena Martín, que fa un treball impressionant canalitzant la fragilitat, el dolor i la valentia del seu personatge. Moray va conèixer la seva actriu a Berlín mentre feia la foto fixa de Júlia ist, el debut com a directora de Martín. La confiança entre elles dues va ser clau durant un rodatge ple d’escenes delicades. “La Irene em va dirigir emocionalment -explica Martín-. Jo no soc una actriu gaire tècnica, no sé controlar la respiració per posar-me a plorar, sinó que funciono per emoció, així que em vaig deixar guiar per ella”.

Meditació i tantra

Per dirigir la seva amiga, Moray va recórrer a tècniques de meditació i exercicis tàntrics. “Era una feina gairebé xamànica -diu la directora-. No anava tant de fer una cosa com d’encarnar una energia”. I Martín, encantada. “És que a mi ja em van els reptes i la intensitat -diu-. I en aquest sentit el personatge és un regal. Hi ha gent que necessita controlar, però a mi m’agrada deixar-me anar, com un animaló. Recordo haver-li dit en algun moment: «Irene, que no hi ha ningú al volant, que no controlo!» [riu]”. Moray matisa: “Era un procés intuïtiu però no instintiu. Jo tenia clar on volia arribar. L’Elena ha anat fins a llocs molt profunds, però sempre sostinguda per mi. No l’he deixat tirada”. Martín afegeix: “Normalment, la direcció és «Jo t’explico el context i tu arribes aquí com puguis», però amb la Irene hi anàvem juntes, agafades de la mà”.

Per al paper del nòvio, Moray va triar Max Grosse, que en el moment del rodatge era la parella de Martín; a més, tots dos formen part del col·lectiu artístic VVAA (estrenen el 22 de febrer This is real love a la Beckett). “Tenir un lligam molt íntim amb el Max facilitava les coses -diu Martín-. Entre nosaltres hi ha molta complicitat i no ens resultava violent tocar-nos. Però alhora era un tema delicat, perquè si fas tantra amb algú amb qui tens un vincle tan fort qualsevol conflicte es pot fer gran i t’acaba desconcentrant”. El personatge de Grosse actua sempre de forma comprensiva i respectuosa. “Ell no és el salvador -subratlla Martín-. Ella és prou forta i valenta per sortir-se’n, no necessita que la salvin, només que la reforcin i l’acompanyin. Potser no és el punt en què està la societat, però volíem invocar una realitat diferent, contemplar la parella des d’una mirada sana”.

En el seu encara breu currículum com a actriu de cinema, a Martín l’han dirigit sempre dones: les quatre directores de Les amigues de l’Àgata, Meritxell Colell a Con el viento i Sílvia Quer al telefilm La dona del segle. Diu que és casualitat, però que en el cas de Suc de síndria sí que era important: “Si un home m’hagués demanat fer mig curt despullada i parlant d’una violació m’ho hauria pensat molt. El problema de no poder relacionar-te de forma sana amb el teu cos té un patró femení molt clar. I esclar que un home s’hi pot apropar, però no com ho fa la Irene”. Despullar-se en si, en canvi, no l’amoïnava. “Abans sí, una mica, però últimament ho he hagut de fer tants cops al teatre que ja no m’importa”, diu. “La idea era convertir el cos en part del paisatge -afegeix Moray-. I en les escenes de sexe no ensenyo el seu cos, només la cara”.