Berlín ovaciona el ‘tour de force’ de Laia Costa

Enviat Especial a BerlínEncara no acaben de saber com es pronuncia el seu nom, però ahir a la Berlinale, en la tercera jornada del festival, part de la premsa internacional ja adjudicava l’Ós de Plata a la millor actriu a Laia Costa. Aquesta barcelonina de 29 anys -el seu currículum, la major part televisiu, inclou la Rym de Polseres vermelles - és l’encarregada de tirar endavant Victoria, dirigida per l’alemany Sebastian Schipper i rodada en un únic pla seqüència de més de dues hores, sense trampes ni efectes digitals. Un pes sobre seu al qual ella treu importància: “No he sentit mai la responsabilitat. El director va fer molt bé la seva feina i tots estàvem tranquils. Bé, no exactament: era com mirar cap avall des d’un terrat molt alt; sents por però vols continuar mirant”.

La pel·lícula arrenca amb la Victoria, el personatge de Costa, ballant sola de matinada en un club berlinès. Fa tres mesos que és a la ciutat, no parla alemany, treballa en un cafè per 4 euros a l’hora i encara no ha fet amics.Tot i així, costa d’entendre per què es deixa enredar per quatre nois buscabregues i curts de gambals amb qui es creua a la sortida del club. En poc més d’una hora el que sembla una innocent excursió al “Berlín autèntic” acabarà com el rosari de l’aurora quan la Victoria es vegi al volant d’un cotxe fugint de la policia després d’atracar un banc.

“És una pel·lícula sobre gent bona que té molt mala sort -comenta Costa-. La Victoria es deixa portar perquè té moltes ganes de trencar amb la seva vida passada. Ha fugit a Berlín per trobar la felicitat i creu que la identifica en aquests nois perquè ella mai ha sigut així. I decideix deixar de ser una nena tonta. Vol que confiïn en ella i per això es va ficant a la gola del llop”.

Costa va aconseguir el paper gràcies a un càsting i poc després marxava a Berlín per preparar el rodatge. “Teníem només tres oportunitats al llarg de tres dies per aconseguir la presa bona -diu-. Però abans vam estar dos mesos assajant en totes les localitzacions, de manera cronològica”. Schipper els va donar només dotze pàgines de guió per conservar l’espontaneïtat dels actors. “Tots els diàlegs són improvisats. El director ens demanava que no repetíssim res perquè no quedés fixat”.

Malgrat els inevitables alts i baixos de tensió, Schipper aprova amb nota el difícil repte de conduir la història amb agilitat dins dels límits formals imposats. Però les giragonses impossibles del relat són difícils de sostenir i els forts vincles creats entre els personatges en qüestió de minuts fan aigües. Tot i així, Costa brilla en una interpretació en què es juga la vida, un tour de force digne d’elogi que el públic de la Berlinale ha ovacionat efusivament.

Ella prefereix no pensar en la possibilitat i disfrutar del moment. “Aquesta és gairebé la meva primera pel·lícula i, mira’m, sóc a la Berlinale -celebra-. He tingut molta sort. El càsting el vaig fer una setmana després de caure de la moto, amb febre i la cama mig trencada. Estava convençuda que no me’l donarien”.

El seu somriure lluminós no és, ni de bon tros, el gest automàtic d’una actriu acostumada als festivals i les catifes vermelles. De fet, fa només tres anys que es dedica a la interpretació. Llicenciada en publicitat, va començar a treballar en una agència espanyola. “Treballava un munt d’hores al dia, era un bogeria -recorda-. Però vaig saltar a una agència alemanya i allà tothom plegava a les sis. No sabia què fer amb tant de temps lliure, així que em vaig apuntar a una escola de teatre. I mira’m ara. Sóc a la Berlinale!”